El 1810, Kleist, que fins aleshores ha viatjat sens descans i ha patit prou fracassos la negativa de Goethe a reconèixer el seu geni no nés un de menor, intenta establir-se a Berlín i assegurar-se la subsistència amb la fundació dels Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. [...] La majoria descrits breus que presentem en aquest volum van ser redactats per als Berliner Abendblätter. Arrencats del seu context de publicació, per força han trencat lligams, però segueixen conservant lessencial daquesta prosa: el caràcter docurrència sobtada, dintuïció brillant que acaba abruptament o que, per contra, promet una continuació. Tot i la seva brevetat o, justament, gràcies a ella, són una talaia perfecta per observar la singular posició de lautor en el seu temps. El lector hi podrà reconèixer lhome il·lustrat que Kleist, malgrat el desencís kantià (que retrobarem) sempre va ser, la seva aversió als prejudicis i lafinitat amb Rousseau o amb el materialisme sensualista de les Llums franceses; podrà percebre el seu descord amb lharmònic ideal dhumanitat que propagava el classicisme de Weimar i, igualment, captarà la distància que el separa de lesteticisme romàntic. De Kleist sha dit, i amb raó, que va ser un contemporani a desgrat. Ser dun mateix temps que els altres, però, ser-ho a disgust, no és ser sinó un solitari i, probablement, en aquesta solitud rau lorigen de la indiscutible modernitat de Kleist. El segle XX sel va fer seu, i admiracions com les de Kafka per lautor del Kohlhaas gairebé han esdevingut icones de lèxit que el seus coetanis li van negar. Naturalment, existeix el perill que la modernitat de Kleist sestanqui en la llegenda; contra això, no cal dir-ho, no hi ha res millor que tornar a la urgència dels seus textos. (Anna Montané, Introducció)