«Mai no volguérem veure ni creure que encetàvem lexili dels pobres, dels vençuts. Lexili havia de durar més dun quart de segle. No ho sospitàvem. En la nostra òptica era una pausa, un repòs en el camí i això ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.» En les acaballes de la Guerra Civil espanyola, mig milió de republicans van haver de creuar la frontera pels Pirineus. Les autoritats franceses, desbordades per lallau de persones que demanaven ajuda humanitària, van confinar-los en improvisats camps de concentració. Com si fossin presoners, i no exiliats. A Quan érem refugiats, Teresa Pàmies ens explica el viatge cap a la incertesa, llarg i dolorós, que va iniciar ella mateixa al camp de refugiats de Magnac-Laval. El seu testimoni punyent ens recorda que nosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragèdia de lexili forçat. Records dolorosos i imprescindibles duna de les gran autores de la literatura catalana del segle XX, una veu que representa tota una generació que va triar el compromís polític davant de ladveniment del feixisme. Un obra clàssica que recuperem perquè ens ajuda a posar-nos en la pell de les persones que, malauradament, també avui es veuen obligades a fugir de casa seva. Com vam fer nosaltres quan érem refugiats.
Va ploure tot el dia és la història íntima d'una resposta en el fons inexpressable i sempre posposada: per què i com es torna de l'exili? Estructurada a partir del pretext argumental d'un interogatori en un dia de pluja, la novel·la és l'exposició dels motius que van forjar el retorn al seu país d'una dona que -com Teresa Pàmies- va passar quaranta anys a l'exili.
Teresa Pàmies ha estat una novel·lista, cronista i memorialista excepcional, el testimoni viu de tot unsegle. A Gent del meu exili ens parla de les persones que la van acompanyar o conèixer al llarg dels anysposteriors a la derrota incivil que la va portar a exiliar-se. Teresa Pàmies reviu amb vitalitat i tendresa elsmoments difícils i descriu la condició d'exiliat sense commiseració. Al contrari: com un espai en el qualencara és possible la lluita per a l'alliberament personal i col·lectiu. Els inoblidables són aquells que vanendolcir l'exili de Teresa Pàmies: l'amo d'una merceria txeca, la mestressa d'una botiga d'esports parisenca,una professora universitària mexicana, un pintor austríac, un restaurador català a Cuba... Gent delmeu exili, publicat per primera vegada l'any 1975, recupera amb aquesta edició tota la seva actualitat ivigència.
Memòria dels morts s?inscriu en la temàtica dels millors llibres de Teresa Pàmies: vivències d?una generacióque va conèixer la segona república, la guerra civil, l?exili, la segona guerra mundial, el combatclandestí antifranquista, el retorn a la terra, la desaparició de Franco i l?inici de la democràcia. Aquí, però,Tersa Pàmies imagina situacions insòlites, com la trobada amb la seva mare difunta entre les boires dela tardor balaguerina. Els morts parlen lliurement, perquè ja no necessiten ningú ni han d?amagar res.Mare i filla desgranen records i reconstitueixen situacions que afecten altres dones, amigues de l?una i del?altra: amistats modificades pel pas del temps i les llargues separacions imposades pels esdevenimentsdramàtics.
Verano de 1978. Una pareja de sexagenarios llega a Broto, un pueblo enclavado en el corazón del Pirineo aragonés, para disfrutar de unas tranquilas vacaciones. Pronto se corre la voz entre las fuerzas vivas de que son dirigentes comunistas. Vacaciones aragonesas podría considerarse un libro de viajes por la abundante descripción de los paisajes del Alto Aragón que contiene ?el Parque Nacional de Ordesa, Panticosa, el monasterio de San Juan de la Peña, Jaca, Aínsa, Graus...?, y sin embargo, entre los paisajes encontramos a la gente, y con la gente sus preocupaciones y anhelos. Observadora de los pequeños detalles del panorama geográfico y humano que le rodea, Pàmies lo describe todo con lucidez, con humor y ternura. Es, en el fondo, una reflexión optimista sobre la inevitable vejez a través de las peripecias de esta pareja por los senderos pirenaicos. Y cuando la descripción parece languidecer, aparece la anéc- dota, como si temerosa de cansar con tantos ríos y monta- ñas convocase la presencia de un rostro ?la niña del cercano pueblo de Oto, la del cura de Broto, con el que establece una insólita amistad? o buscase el complemento de la narración turística con interesantes datos históricos. Vacaciones aragonesas es un testimonio excepcional de lo que un día fuimos. Y de lo que todavía somos.
A menudo, nuestra sociedad desprecia el valor de las personas mayores y las relega a un segundo plano una vez finalizan su etapa productiva, como si hubieran perdido todo su interés. Sin embargo, el paso del tiempo no siempre representa una pérdida de cualidades, sino que con frecuencia sirve para hacer brillar otras, como la prudencia, el juicio y la experiencia adquiridos con los años. En este breve ensayo, de estilo diáfano y colmado de ejemplos enriquecedores, Teresa Pàmies cuestiona muchos tópicos sobre el envejecimiento, mientras huye tanto de la falaz idealización de la tercera edad como del fatalismo biológico, y desenmascara los falsos prejuicios con que tratamos a los ancianos. Envejecer no es un proceso de degradación irreversible; es una aventura individual e intransferible para la que no hace falta tener espíritu aventurero, solo ganas de asumir el reto y mucha curiosidad por seguir aprendiendo de aquello que depara esta época de la vida.
Testament a Praga és un llibre ambiciós i polèmic, fruit de la nostra peculiar circumstància històrica i de la dramàtica conjuntura internacional. L'obra és la història d'una existència intensament viscuda i d'unes creences que són sinònim d'acció compromesa i altruista. Ella, Teresa, exiliada resident a París, visqué de jove la guerra civil; ell, Tomàs, lluità al costat de la República i també sofrí vivament la guerra. Els dos autors, pare i fills, van fugir de Catalunya i s'instal·laren a Praga. Ella alterna les seves cartes, escrites des de París, amb el text del seu pare, que va deixar un recull de memòries viu i senzill, escrit des de Praga, ciutat que els uneix i que estimen i representa un contrapunt de nostàlgies tot al llarg del llibre.
«Mai no volguérem veure ni creure que encetàvem lexili dels pobres, dels vençuts. Lexili havia de durar més dun quart de segle. No ho sospitàvem. En la nostra òptica era una pausa, un repòs en el camí i això ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.» En les acaballes de la Guerra Civil espanyola, mig milió de republicans van haver de creuar la frontera pels Pirineus. Les autoritats franceses, desbordades per lallau de persones que demanaven ajuda humanitària, van confinar-los en improvisats camps de concentració. Com si fossin presoners, i no exiliats. A Quan érem refugiats, Teresa Pàmies ens explica el viatge cap a la incertesa, llarg i dolorós, que va iniciar ella mateixa al camp de refugiats de Magnac-Laval. El seu testimoni punyent ens recorda que nosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragèdia de lexili forçat. Records dolorosos i imprescindibles duna de les gran autores de la literatura catalana del segle XX, una veu que representa tota una generació que va triar el compromís polític davant de ladveniment del feixisme. Un obra clàssica que recuperem perquè ens ajuda a posar-nos en la pell de les persones que, malauradament, també avui es veuen obligades a fugir de casa seva. Com vam fer nosaltres quan érem refugiats.
Va ploure tot el dia és la història íntima d'una resposta en el fons inexpressable i sempre posposada: per què i com es torna de l'exili? Estructurada a partir del pretext argumental d'un interogatori en un dia de pluja, la novel·la és l'exposició dels motius que van forjar el retorn al seu país d'una dona que -com Teresa Pàmies- va passar quaranta anys a l'exili.
Teresa Pàmies ha estat una novel·lista, cronista i memorialista excepcional, el testimoni viu de tot unsegle. A Gent del meu exili ens parla de les persones que la van acompanyar o conèixer al llarg dels anysposteriors a la derrota incivil que la va portar a exiliar-se. Teresa Pàmies reviu amb vitalitat i tendresa elsmoments difícils i descriu la condició d'exiliat sense commiseració. Al contrari: com un espai en el qualencara és possible la lluita per a l'alliberament personal i col·lectiu. Els inoblidables són aquells que vanendolcir l'exili de Teresa Pàmies: l'amo d'una merceria txeca, la mestressa d'una botiga d'esports parisenca,una professora universitària mexicana, un pintor austríac, un restaurador català a Cuba... Gent delmeu exili, publicat per primera vegada l'any 1975, recupera amb aquesta edició tota la seva actualitat ivigència. 
Memòria dels morts s?inscriu en la temàtica dels millors llibres de Teresa Pàmies: vivències d?una generacióque va conèixer la segona república, la guerra civil, l?exili, la segona guerra mundial, el combatclandestí antifranquista, el retorn a la terra, la desaparició de Franco i l?inici de la democràcia. Aquí, però,Tersa Pàmies imagina situacions insòlites, com la trobada amb la seva mare difunta entre les boires dela tardor balaguerina. Els morts parlen lliurement, perquè ja no necessiten ningú ni han d?amagar res.Mare i filla desgranen records i reconstitueixen situacions que afecten altres dones, amigues de l?una i del?altra: amistats modificades pel pas del temps i les llargues separacions imposades pels esdevenimentsdramàtics.
Verano de 1978. Una pareja de sexagenarios llega a Broto, un pueblo enclavado en el corazón del Pirineo aragonés, para disfrutar de unas tranquilas vacaciones. Pronto se corre la voz entre las fuerzas vivas de que son dirigentes comunistas. Vacaciones aragonesas podría considerarse un libro de viajes por la abundante descripción de los paisajes del Alto Aragón que contiene ?el Parque Nacional de Ordesa, Panticosa, el monasterio de San Juan de la Peña, Jaca, Aínsa, Graus...?, y sin embargo, entre los paisajes encontramos a la gente, y con la gente sus preocupaciones y anhelos. Observadora de los pequeños detalles del panorama geográfico y humano que le rodea, Pàmies lo describe todo con lucidez, con humor y ternura. Es, en el fondo, una reflexión optimista sobre la inevitable vejez a través de las peripecias de esta pareja por los senderos pirenaicos. Y cuando la descripción parece languidecer, aparece la anéc- dota, como si temerosa de cansar con tantos ríos y monta- ñas convocase la presencia de un rostro ?la niña del cercano pueblo de Oto, la del cura de Broto, con el que establece una insólita amistad? o buscase el complemento de la narración turística con interesantes datos históricos. Vacaciones aragonesas es un testimonio excepcional de lo que un día fuimos. Y de lo que todavía somos.
A menudo, nuestra sociedad desprecia el valor de las personas mayores y las relega a un segundo plano una vez finalizan su etapa productiva, como si hubieran perdido todo su interés. Sin embargo, el paso del tiempo no siempre representa una pérdida de cualidades, sino que con frecuencia sirve para hacer brillar otras, como la prudencia, el juicio y la experiencia adquiridos con los años. En este breve ensayo, de estilo diáfano y colmado de ejemplos enriquecedores, Teresa Pàmies cuestiona muchos tópicos sobre el envejecimiento, mientras huye tanto de la falaz idealización de la tercera edad como del fatalismo biológico, y desenmascara los falsos prejuicios con que tratamos a los ancianos. Envejecer no es un proceso de degradación irreversible; es una aventura individual e intransferible para la que no hace falta tener espíritu aventurero, solo ganas de asumir el reto y mucha curiosidad por seguir aprendiendo de aquello que depara esta época de la vida. 
Testament a Praga és un llibre ambiciós i polèmic, fruit de la nostra peculiar circumstància històrica i de la dramàtica conjuntura internacional. L'obra és la història d'una existència intensament viscuda i d'unes creences que són sinònim d'acció compromesa i altruista. Ella, Teresa, exiliada resident a París, visqué de jove la guerra civil; ell, Tomàs, lluità al costat de la República i també sofrí vivament la guerra. Els dos autors, pare i fills, van fugir de Catalunya i s'instal·laren a Praga. Ella alterna les seves cartes, escrites des de París, amb el text del seu pare, que va deixar un recull de memòries viu i senzill, escrit des de Praga, ciutat que els uneix i que estimen i representa un contrapunt de nostàlgies tot al llarg del llibre.