Perduda la primera innocència, potser només des d'una nova innocència serà possible renéixer per a una vida plenament humana. Amb aquest estímul, Panikkar presenta un conjunt de meditacions filosòfiques, sovint fulgurants com llampecs. Llampecs blancs
¿Quina mena d'espiritualitat és la pròpia del nostre temps? Raimon Panikkar considera que ha de ser una espiritualitat integral, és a dir, que ha d'implicar l'home en la seva totalitat, sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. Panikkar convida a recuperar la consciència de la unitat que constituïm en pensar-nos com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos. L'home no té un cos, sinó que és cos (una espiritualitat que fes abstracció del cos humà seria incompleta). Però l'home també és psyché, ànima conscient de si mateixa. Com també és polis (l'home no és un individu: és societat). I, finalment, l'home és kosmos, univers, món: la terra no és «l'altre», sinó que és part constitutiva de l'home. Viscuda d'aquesta manera, la interioritat deixa de trobar-se en oposició dialèctica amb l'exterioritat, i permet descobrir el sentit de la vida en la joia, en les sofrences, en les passions, en tots i cadascun dels instants del present.
La trobada entre les religions i entre les cultures és avui un fet ineludible. Afirmar satisfets que hauríem de poder trobar en la nostra tradició tot el que estem cercant no és ni convincent ni suficient. En primer lloc, molt sovint només descobrim el significat profund del nostre món després d'haver tastat quelcom exòticament diferent. En segon lloc, considerar-nos, fins i tot col·lectivament, autosuficients implica una certa condemna dels altres. L'obertura és part de l'essència mateixa del diàleg. El diàleg intercultural i interreligiós, pel fet d'ajudar-nos a descobrir l'«altre» en nosaltres mateixos, contribueix a la realització personal i a la fecundació mútua de les tradicions humanes, que ja no poden permetre's viure en un estat d'isolació o de guerra.
Avui en dia el diàleg no és un luxe o una qüestió secundària. La ubiqüitat de la ciència i de la tecnologia modernes, dels mercats mundials, de les organitzacions internacionals, així com les innombrables migracions de treballadors i la fugida de milions de refugiats, per no parlar dels turistes, fan que la trobada de les cultures i religions sigui inevitable i alhora indispensable. Amb aquestes paraules, Raimon Panikkar expressa una de les idees centrals d'aquesta obra. L'individualisme modern que, sobretot a Occident, s'ha anat filtrant a la consciència humana, ara està deixant espai a una filosofia dialògica. L'home no és un individu, sinó una persona, un conjunt de relacions, les quals requereixen el diàleg. Sense aquest diàleg, l'home no pot aconseguir una humanitat plena.
Mito, fe y hermenéutica es considerada la gran obra de Raimon Panikkar, una autoridad internacional en espiritualidad, historia de las religiones y diálogo intercultural. En ella, Panikkar aborda el gran problema de cómo debemos interpretar la realidad una vez se ha hecho patente que la razón que pretendía ser capaz de revelárnosla es también un mito. ¿Qué nos abre a la realidad?, se pregunta el autor, ¿es ella también un mito?, ¿cómo debemos interpretar esta fe o este mito? En este libro encontrará el lector, además de la discusión erudita y la profundidad del debate filosófico, la sabiduría de un verdadero maestro espiritual.?
Durante los últimos cuatro siglos, la cultura occidental ha invadido lentamente a las otras culturas del planeta elevando la ciencia y la tecnología al rango de criterios últimos de verdad. Sin embargo, ningún conocimiento particular es independiente de una visión más explícita de la totalidad y el conocimiento de este "todo" no se obtiene por la suma de los conocimientos particulares. La única manera de adquirirlo es abriendo los tres cierres de la puerta de la sabiduría: con los sentidos se "toca" un aspecto de la realidad, con la razón se descubre lo que nos rodea y con la fe se es consciente de que hay algo más. Sólo integrando estas tres dimensiones es posible conocer la relación ininterrumpida de armonía entre el hombre, el mundo y el infinito. Pero la puerta del conocimiento es estrecha y requiere de una pureza de corazón que no es fácil de lograr: es la experiencia plena de la vida, la experiencia mística, que es un don ofrecido a todos.
El cristianisme és un nom amb un significat ben concret. Aquest significat és el «concepte» de cristianisme. Molts s'aturen aquí i no arriben a penetrar en el concepte fins a assolir el cor mateix de la cosa. Se'ls escapa aquella realitat viva i misteriosa que hi ha sota el concepte mateix. Identifiquen el cristianisme amb una doctrina, un credo, unes formulacions dogmàtiques. I, evidentment, el cristianisme té una doctrina (que no és ni acabada, ni estàtica, ni petrificada d'una vegada per totes), però és molt més que això: molt més que un concepte, una essència o una sèrie de fórmules o dogmes.
Una de les manifestacions més belles de l'Esperit és sens dubte la que ens ha arribat sota el nom dels Veda, un dels corpus de literatura religiosa més antics de la humanitat, aparegut al nord de l'Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Aquesta antologia és un compendi de la revelació vèdica, entesa com el desvelament de les profunditats que continuen ressonant en el cor de l'home modern, per tal que pugui adquirir més consciència del propi patrimoni humà, de les fonts del seu ésser personal, i que pugui servir com a litúrgia còsmica més enllà de fronteres artificials. A partir d'una selecció d'himnes vèdics, aquest llibre proposa un autèntic camí iniciàtic que, seguint el ritme de la vida del cosmos, ens porti al naixement de la vida plena en nosaltres. L'obra és una selecció de L'experiència vèdica (Fragmenta, 2014), la magna antologia dels Veda a la qual Panikkar va consagrar deu anys de la seva vida.
Perduda la primera innocència, potser només des d'una nova innocència serà possible renéixer per a una vida plenament humana. Amb aquest estímul, Panikkar presenta un conjunt de meditacions filosòfiques, sovint fulgurants com llampecs. Llampecs blancs
¿Quina mena d'espiritualitat és la pròpia del nostre temps? Raimon Panikkar considera que ha de ser una espiritualitat integral, és a dir, que ha d'implicar l'home en la seva totalitat, sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. Panikkar convida a recuperar la consciència de la unitat que constituïm en pensar-nos com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos. L'home no té un cos, sinó que és cos (una espiritualitat que fes abstracció del cos humà seria incompleta). Però l'home també és psyché, ànima conscient de si mateixa. Com també és polis (l'home no és un individu: és societat). I, finalment, l'home és kosmos, univers, món: la terra no és «l'altre», sinó que és part constitutiva de l'home. Viscuda d'aquesta manera, la interioritat deixa de trobar-se en oposició dialèctica amb l'exterioritat, i permet descobrir el sentit de la vida en la joia, en les sofrences, en les passions, en tots i cadascun dels instants del present.
La trobada entre les religions i entre les cultures és avui un fet ineludible. Afirmar satisfets que hauríem de poder trobar en la nostra tradició tot el que estem cercant no és ni convincent ni suficient. En primer lloc, molt sovint només descobrim el significat profund del nostre món després d'haver tastat quelcom exòticament diferent. En segon lloc, considerar-nos, fins i tot col·lectivament, autosuficients implica una certa condemna dels altres. L'obertura és part de l'essència mateixa del diàleg. El diàleg intercultural i interreligiós, pel fet d'ajudar-nos a descobrir l'«altre» en nosaltres mateixos, contribueix a la realització personal i a la fecundació mútua de les tradicions humanes, que ja no poden permetre's viure en un estat d'isolació o de guerra.
Avui en dia el diàleg no és un luxe o una qüestió secundària. La ubiqüitat de la ciència i de la tecnologia modernes, dels mercats mundials, de les organitzacions internacionals, així com les innombrables migracions de treballadors i la fugida de milions de refugiats, per no parlar dels turistes, fan que la trobada de les cultures i religions sigui inevitable i alhora indispensable. Amb aquestes paraules, Raimon Panikkar expressa una de les idees centrals d'aquesta obra. L'individualisme modern que, sobretot a Occident, s'ha anat filtrant a la consciència humana, ara està deixant espai a una filosofia dialògica. L'home no és un individu, sinó una persona, un conjunt de relacions, les quals requereixen el diàleg. Sense aquest diàleg, l'home no pot aconseguir una humanitat plena.
Mito, fe y hermenéutica es considerada la gran obra de Raimon Panikkar, una autoridad internacional en espiritualidad, historia de las religiones y diálogo intercultural. En ella, Panikkar aborda el gran problema de cómo debemos interpretar la realidad una vez se ha hecho patente que la razón que pretendía ser capaz de revelárnosla es también un mito. ¿Qué nos abre a la realidad?, se pregunta el autor, ¿es ella también un mito?, ¿cómo debemos interpretar esta fe o este mito? En este libro encontrará el lector, además de la discusión erudita y la profundidad del debate filosófico, la sabiduría de un verdadero maestro espiritual.?
Durante los últimos cuatro siglos, la cultura occidental ha invadido lentamente a las otras culturas del planeta elevando la ciencia y la tecnología al rango de criterios últimos de verdad. Sin embargo, ningún conocimiento particular es independiente de una visión más explícita de la totalidad y el conocimiento de este "todo" no se obtiene por la suma de los conocimientos particulares. La única manera de adquirirlo es abriendo los tres cierres de la puerta de la sabiduría: con los sentidos se "toca" un aspecto de la realidad, con la razón se descubre lo que nos rodea y con la fe se es consciente de que hay algo más. Sólo integrando estas tres dimensiones es posible conocer la relación ininterrumpida de armonía entre el hombre, el mundo y el infinito. Pero la puerta del conocimiento es estrecha y requiere de una pureza de corazón que no es fácil de lograr: es la experiencia plena de la vida, la experiencia mística, que es un don ofrecido a todos.
El cristianisme és un nom amb un significat ben concret. Aquest significat és el «concepte» de cristianisme. Molts s'aturen aquí i no arriben a penetrar en el concepte fins a assolir el cor mateix de la cosa. Se'ls escapa aquella realitat viva i misteriosa que hi ha sota el concepte mateix. Identifiquen el cristianisme amb una doctrina, un credo, unes formulacions dogmàtiques. I, evidentment, el cristianisme té una doctrina (que no és ni acabada, ni estàtica, ni petrificada d'una vegada per totes), però és molt més que això: molt més que un concepte, una essència o una sèrie de fórmules o dogmes.
Una de les manifestacions més belles de l'Esperit és sens dubte la que ens ha arribat sota el nom dels Veda, un dels corpus de literatura religiosa més antics de la humanitat, aparegut al nord de l'Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Aquesta antologia és un compendi de la revelació vèdica, entesa com el desvelament de les profunditats que continuen ressonant en el cor de l'home modern, per tal que pugui adquirir més consciència del propi patrimoni humà, de les fonts del seu ésser personal, i que pugui servir com a litúrgia còsmica més enllà de fronteres artificials. A partir d'una selecció d'himnes vèdics, aquest llibre proposa un autèntic camí iniciàtic que, seguint el ritme de la vida del cosmos, ens porti al naixement de la vida plena en nosaltres. L'obra és una selecció de L'experiència vèdica (Fragmenta, 2014), la magna antologia dels Veda a la qual Panikkar va consagrar deu anys de la seva vida.