Aquesta antologia selecta vol ser una aproximació rigorosa i amable a l'obra de Joan Maragall, un dels millors poetes catalans del segle XX. Els poemes del recull s'agrupen segons els grans temes de la poesia maragalliana: el paisatge, l'amor, el compromís social i el pas del temps.
El meu don Joan Maragall de Josep Pijoan Soteras constitueix un monument, una biografia poètica amanida amb sucosos comentaris polítics i culturals dedicada a l'admirat amic i mestre Joan Maragall Gorina (Barcelona, 1860-1911). Un precedent preparatori d'aquest llibre és el manuscrit La veritable vida de don Joan Maragall, realitzat per Josep Pijoan probablement el 1921 i conservat a l'Arxiu Maragall, uns papers que permeten veure l'interès persistent de Pijoan per la figura del poeta i alhora per les vicissituds de la cultura catalana, així com també els canvis introduïts en la publicació definitiva, com és el cas, per exemple, del títol definitiu del llibre, molt més subjectiu i íntim que el del manuscrit. Un altre aspecte fonamental que cal destacar és que El meu don Joan Maragall va ser repensat i escrit durant la llarga estada de Pijoan als Estats Units d'Amèrica. Un exili tenyit moltes vegades d'una forta enyorança de Catalunya i de la seva gent, i és en aquest context que Pijoan engega els motors de la seva memòria i dels seus sentiments a fi de «construir» la biografia maragalliana feta a distància, però tamisada a la vegada en el gresol de la poesia, nexe místic d'unió entre Joan Maragall i Josep Pijoan.
A la Universitat, Joan Maragall va estrènyer els llaços amb els seus amics més pròxims, bona part dels quals van estudiar Dret. Amb ells no sols va compartir les aules, sinó també les confidències més íntimes, les inquietuds culturals i els èxits literaris. Aquesta recopilació de textos és integrada per la part de les Notes autobiogràfiques referides a l?etapa universitària, noranta-dues cartes enviades als seus companys entre 1881 i 1911 i alguns dels articles del poeta sobre els estudis de Dret i la Universitat. Igualment, s?hi inclouen documents de la seva vida acadèmica, com ara l?expedient, una mostra dels apunts de classe i una curiosa provatura periodística, El Eco de los Estudiantes, sortida de la ploma entusiasta i jocosa d?un joveníssim preuniversitari que, mesos abans de matricular-se, ja posava negre sobre blanc el seu deler d?ingressar en «lo temple de la sabiduria».
La figura de Joan Maragall va fascinar Josep Pla tot al llarg de la seva vida. El 1923 li va dedicar un article en una revista francesa; el 1926, un retrat al seu llibre Llanterna màgica; el 1960, un homenot; i, finalment, el 1968, aquest Joan Maragall: un assaig, en què Pla va refondre el material de les seves aproximacions anteriors. La mirada de Pla sobre la «impressionant personalitat» de Maragall és peculiar en més d'un aspecte.D'una banda, no hi fa una aproximació estrictament biogràfica, sinó que el retrata, i molt a fons, a través de llargues converses amb un gran nombre de persones que l'havien tractat, entre les quals destaquen Francesc Pujols i Josep Pijoan; Pla transcriu aquestes converses amb la seva mestria excepcional en el conreu de la «literatura oral». D'altra banda, la mirada de Pla també es singularitza per l'acuïtat amb què, al marge de clixés acadèmics, sap arribar fins al moll de l'os en la lectura dels textos de Maragall, per la interpretació de la relació de Maragall amb la llengua literària del seu temps i per la capacitat de donar, amb vivíssimes pinzellades, un panorama precís dels corrents poètics vigents a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX.Aquesta edició de Joan Maragall: un assaig conté un pròleg il·luminador de Jordi Amat i incorpora, en apèndix, els dos primers textos maragallians de Pla (l'article francès del 1923 i el retrat de 1926) i una carta d'Eugeni d'Ors a Miguel de Unamuno que Pla cita en més d'una ocasió. Tot això en fa un volum indispensable per al coneixement de dues figures excepcionals en la literatura catalana moderna: Maragall, el poeta que n'és l'indiscutit iniciador, i Pla, que n'és el més gran prosista.
La figura de Joan Maragall va fascinar Josep Pla tot al llarg de la seva vida. El 1923 li va dedicar un article en una revista francesa; el 1926, un retrat al seu llibre Llanterna màgica; el 1960, un homenot; i, finalment, el 1968, aquest Joan Maragall: un assaig, en què Pla va refondre el material de les seves aproximacions anteriors. La mirada de Pla sobre la «impressionant personalitat» de Maragall és peculiar en més d'un aspecte.D'una banda, no hi fa una aproximació estrictament biogràfica, sinó que el retrata, i molt a fons, a través de llargues converses amb un gran nombre de persones que l'havien tractat, entre les quals destaquen Francesc Pujols i Josep Pijoan; Pla transcriu aquestes converses amb la seva mestria excepcional en el conreu de la «literatura oral». D'altra banda, la mirada de Pla també es singularitza per l'acuïtat amb què, al marge de clixés acadèmics, sap arribar fins al moll de l'os en la lectura dels textos de Maragall, per la interpretació de la relació de Maragall amb la llengua literària del seu temps i per la capacitat de donar, amb vivíssimes pinzellades, un panorama precís dels corrents poètics vigents a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX.Aquesta edició de Joan Maragall: un assaig conté un pròleg il·luminador de Jordi Amat i incorpora, en apèndix, els dos primers textos maragallians de Pla (l'article francès del 1923 i el retrat de 1926) i una carta d'Eugeni d'Ors a Miguel de Unamuno que Pla cita en més d'una ocasió. Tot això en fa un volum indispensable per al coneixement de dues figures excepcionals en la literatura catalana moderna: Maragall, el poeta que n'és l'indiscutit iniciador, i Pla, que n'és el més gran prosista.
A «Dimecres de Cendra», el poeta adreça a una noia anònima un missatge antiascètic i anticlerical: «No et facis posar cendra [ ] que no té res que veure la mort, la cendra, amb tu.» Enfront de la negació de la corporalitat pròpia dels rigors quaresmals, el poeta fa una crida a viure plenament la vida, el plaer, els sentits. Joan Maragall (1860-1911) no treballa amb les eines dun teòleg, sinó amb les dun poeta, un articulista i un pensador de vegades, amb les dun místic. Lluny de qualsevol preocupació confessional, subverteix les concepcions tradicionals sobre el temps i el més enllà a la recerca duns moments deternitat que trenquin lescissió entre la vida i la mort. Leternitat no és, en Maragall, el que ve després, sinó el que estem cridats a viure aquí i ara. Aquest llibre constitueix una biografi a intel·lectual que ens permet acompanyar la gestació i el desplegament dunes idees cada vegada més sòlides i personals, fi ns a arribar a «lúltim Maragall». Lescriptor ens deixa, aleshores, un missatge corprenedor, sens dubte molt més afí a la nostra sensibilitat que a la dels seus coetanis. I és que aquest és el destí dels clàssics: continuar comunicant, generació rere generació, amb la mateixa força o més que el primer dia.
El meu don Joan Maragall de Josep Pijoan Soteras constitueix un monument, una biografia poètica amanida amb sucosos comentaris polítics i culturals dedicada a l'admirat amic i mestre Joan Maragall Gorina (Barcelona, 1860-1911). Un precedent preparatori d'aquest llibre és el manuscrit La veritable vida de don Joan Maragall, realitzat per Josep Pijoan probablement el 1921 i conservat a l'Arxiu Maragall, uns papers que permeten veure l'interès persistent de Pijoan per la figura del poeta i alhora per les vicissituds de la cultura catalana, així com també els canvis introduïts en la publicació definitiva, com és el cas, per exemple, del títol definitiu del llibre, molt més subjectiu i íntim que el del manuscrit. Un altre aspecte fonamental que cal destacar és que El meu don Joan Maragall va ser repensat i escrit durant la llarga estada de Pijoan als Estats Units d'Amèrica. Un exili tenyit moltes vegades d'una forta enyorança de Catalunya i de la seva gent, i és en aquest context que Pijoan engega els motors de la seva memòria i dels seus sentiments a fi de «construir» la biografia maragalliana feta a distància, però tamisada a la vegada en el gresol de la poesia, nexe místic d'unió entre Joan Maragall i Josep Pijoan.
Josep Pijoan (Barcelona, 1881 - Lausana, 1963) va ser una de les veus més lúcides i fines d'aquell extraordinari moviment de regeneració espiritual que va viure Catalunya a començaments del segle passat. Va estudiar Filosofia i Lletres i Arquitectura, i va col·laborar a diverses revistes amb articles sobre història de l'art i estètica. Va ser també un dels col·laboradors més actius i eficaços de Prat de la Riba i un dels fundadors de l?Institut d'Estudis Catalans. Va abandonar Barcelona el 1913 en circumstàncies poc amables, i va començar un «exili voluntari» al Canadà. Va ser professor, entre d?altres, a la Universitat de Toronto, al Pomona College de Claremont, a Califòrnia, i a Chicago, així com assesor de la Societat de Nacions. Les seves Historia del Arte en tres volums (1914-1916) i Summa Artis (en col·laboració amb B. J. Cossío, 1927), així com una Historia del Mundo (1926-1941) o un Breviario de Historia del Mundo y de la Humanidad (1948) són encara avui obres de referència. Pijoan rememora, en aquestes pàgines lúcides i emocionades (publicades per primer cop el 1915), l'amic mort, en un retrat d?extraordinària qualitat intel·lectual i humana.
Aquest llibre és el Cant espiritual de Joan Maragall plasmat amb fotografies de Joan Guerrero. Aquest poema, escrit cap al final de la vida del poeta, conté una reflexió sobre la bellesa del món, sobre la vida humana i sobre el sentit de la mort. La sensibilitat artística i espiritual de Guerrero es manifesta clarament en el fet de captar la bellesa i la dimensió transcendent del Cant Espiritual i unir-la a la seva obra. Guerrero posa en connexió la fotografia i la poesia, i això significa potenciar el text amb la imatge i la imatge amb el text. El resultat és una invitació a la contemplació guiada tant per les fotografies com pel Cant Espiritual. Només cal deixar-se impactar per aquests dos elements i cercar dinterioritzar-los. La resta es viu a linterior del qui ho contempla.
Aquesta antologia selecta vol ser una aproximació rigorosa i amable a l'obra de Joan Maragall, un dels millors poetes catalans del segle XX. Els poemes del recull s'agrupen segons els grans temes de la poesia maragalliana: el paisatge, l'amor, el compromís social i el pas del temps.
El meu don Joan Maragall de Josep Pijoan Soteras constitueix un monument, una biografia poètica amanida amb sucosos comentaris polítics i culturals dedicada a l'admirat amic i mestre Joan Maragall Gorina (Barcelona, 1860-1911). Un precedent preparatori d'aquest llibre és el manuscrit La veritable vida de don Joan Maragall, realitzat per Josep Pijoan probablement el 1921 i conservat a l'Arxiu Maragall, uns papers que permeten veure l'interès persistent de Pijoan per la figura del poeta i alhora per les vicissituds de la cultura catalana, així com també els canvis introduïts en la publicació definitiva, com és el cas, per exemple, del títol definitiu del llibre, molt més subjectiu i íntim que el del manuscrit. Un altre aspecte fonamental que cal destacar és que El meu don Joan Maragall va ser repensat i escrit durant la llarga estada de Pijoan als Estats Units d'Amèrica. Un exili tenyit moltes vegades d'una forta enyorança de Catalunya i de la seva gent, i és en aquest context que Pijoan engega els motors de la seva memòria i dels seus sentiments a fi de «construir» la biografia maragalliana feta a distància, però tamisada a la vegada en el gresol de la poesia, nexe místic d'unió entre Joan Maragall i Josep Pijoan.
A la Universitat, Joan Maragall va estrènyer els llaços amb els seus amics més pròxims, bona part dels quals van estudiar Dret. Amb ells no sols va compartir les aules, sinó també les confidències més íntimes, les inquietuds culturals i els èxits literaris. Aquesta recopilació de textos és integrada per la part de les Notes autobiogràfiques referides a l?etapa universitària, noranta-dues cartes enviades als seus companys entre 1881 i 1911 i alguns dels articles del poeta sobre els estudis de Dret i la Universitat. Igualment, s?hi inclouen documents de la seva vida acadèmica, com ara l?expedient, una mostra dels apunts de classe i una curiosa provatura periodística, El Eco de los Estudiantes, sortida de la ploma entusiasta i jocosa d?un joveníssim preuniversitari que, mesos abans de matricular-se, ja posava negre sobre blanc el seu deler d?ingressar en «lo temple de la sabiduria».
La figura de Joan Maragall va fascinar Josep Pla tot al llarg de la seva vida. El 1923 li va dedicar un article en una revista francesa; el 1926, un retrat al seu llibre Llanterna màgica; el 1960, un homenot; i, finalment, el 1968, aquest Joan Maragall: un assaig, en què Pla va refondre el material de les seves aproximacions anteriors. La mirada de Pla sobre la «impressionant personalitat» de Maragall és peculiar en més d'un aspecte.D'una banda, no hi fa una aproximació estrictament biogràfica, sinó que el retrata, i molt a fons, a través de llargues converses amb un gran nombre de persones que l'havien tractat, entre les quals destaquen Francesc Pujols i Josep Pijoan; Pla transcriu aquestes converses amb la seva mestria excepcional en el conreu de la «literatura oral». D'altra banda, la mirada de Pla també es singularitza per l'acuïtat amb què, al marge de clixés acadèmics, sap arribar fins al moll de l'os en la lectura dels textos de Maragall, per la interpretació de la relació de Maragall amb la llengua literària del seu temps i per la capacitat de donar, amb vivíssimes pinzellades, un panorama precís dels corrents poètics vigents a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX.Aquesta edició de Joan Maragall: un assaig conté un pròleg il·luminador de Jordi Amat i incorpora, en apèndix, els dos primers textos maragallians de Pla (l'article francès del 1923 i el retrat de 1926) i una carta d'Eugeni d'Ors a Miguel de Unamuno que Pla cita en més d'una ocasió. Tot això en fa un volum indispensable per al coneixement de dues figures excepcionals en la literatura catalana moderna: Maragall, el poeta que n'és l'indiscutit iniciador, i Pla, que n'és el més gran prosista. 
A «Dimecres de Cendra», el poeta adreça a una noia anònima un missatge antiascètic i anticlerical: «No et facis posar cendra [
] que no té res que veure la mort, la cendra, amb tu.» Enfront de la negació de la corporalitat pròpia dels rigors quaresmals, el poeta fa una crida a viure plenament la vida, el plaer, els sentits. Joan Maragall (1860-1911) no treballa amb les eines dun teòleg, sinó amb les dun poeta, un articulista i un pensador de vegades, amb les dun místic. Lluny de qualsevol preocupació confessional, subverteix les concepcions tradicionals sobre el temps i el més enllà a la recerca duns moments deternitat que trenquin lescissió entre la vida i la mort. Leternitat no és, en Maragall, el que ve després, sinó el que estem cridats a viure aquí i ara. Aquest llibre constitueix una biografi a intel·lectual que ens permet acompanyar la gestació i el desplegament dunes idees cada vegada més sòlides i personals, fi ns a arribar a «lúltim Maragall». Lescriptor ens deixa, aleshores, un missatge corprenedor, sens dubte molt més afí a la nostra sensibilitat que a la dels seus coetanis. I és que aquest és el destí dels clàssics: continuar comunicant, generació rere generació, amb la mateixa força o més que el primer dia.
Josep Pijoan (Barcelona, 1881 - Lausana, 1963) va ser una de les veus més lúcides i fines d'aquell extraordinari moviment de regeneració espiritual que va viure Catalunya a començaments del segle passat. Va estudiar Filosofia i Lletres i Arquitectura, i va col·laborar a diverses revistes amb articles sobre història de l'art i estètica. Va ser també un dels col·laboradors més actius i eficaços de Prat de la Riba i un dels fundadors de l?Institut d'Estudis Catalans. Va abandonar Barcelona el 1913 en circumstàncies poc amables, i va començar un «exili voluntari» al Canadà. Va ser professor, entre d?altres, a la Universitat de Toronto, al Pomona College de Claremont, a Califòrnia, i a Chicago, així com assesor de la Societat de Nacions. Les seves Historia del Arte en tres volums (1914-1916) i Summa Artis (en col·laboració amb B. J. Cossío, 1927), així com una Historia del Mundo (1926-1941) o un Breviario de Historia del Mundo y de la Humanidad (1948) són encara avui obres de referència. Pijoan rememora, en aquestes pàgines lúcides i emocionades (publicades per primer cop el 1915), l'amic mort, en un retrat d?extraordinària qualitat intel·lectual i humana.
Aquest llibre és el Cant espiritual de Joan Maragall plasmat amb fotografies de Joan Guerrero. Aquest poema, escrit cap al final de la vida del poeta, conté una reflexió sobre la bellesa del món, sobre la vida humana i sobre el sentit de la mort. La sensibilitat artística i espiritual de Guerrero es manifesta clarament en el fet de captar la bellesa i la dimensió transcendent del Cant Espiritual i unir-la a la seva obra. Guerrero posa en connexió la fotografia i la poesia, i això significa potenciar el text amb la imatge i la imatge amb el text. El resultat és una invitació a la contemplació guiada tant per les fotografies com pel Cant Espiritual. Només cal deixar-se impactar per aquests dos elements i cercar dinterioritzar-los. La resta es viu a linterior del qui ho contempla.