Jaume Ferran ha tingut una llarga trajectòria poètica, emmarcada dins de la generació dels anys 50, amb una colla de llibres de versos escrits en castellà. De fet, no va ser fins al 2001, gairebé cinquanta anys després de l'aparició del seu primer llibre, que es va estrenar com a escriptor també en català; i ho va fer amb un relat autobiogràfic titulat Memòries de Ponent (Premi Gaziel de Biografies i Memòries, 2000). En aquell volum, l'autor repassava la seva infantesa a Cervera i la seva vida d'estudiant a Barcelona, el trasllat a Madrid als primers anys 50 i, després, la seva llarga experiència americana. Ara, en aquest Diari de tardor, Jaume Ferran ens ofereix la recapitulació definitiva de la seva experiència vital: un dietari que adreça a la memòria de la seva esposa, des del convenciment que contra la mort s'hi lluita amb l'exercici del record.
Sota el títol d'«El cercle daurat», que és una metàfora de la vida viscuda i recordada, Jaume Ferran ens fa arribar les seves últimes reflexions sobre la seva infància i joventut a Cervera, els seus anys d'estudi a Barcelona i a Madrid, i el llarg i reeixit periple acadèmic que va viure com a professor a les universitats dels Estats Units, on va treballar fins que es va jubilar. Jaume Ferran també ens parla de les grans personalitats literàries que va conèixer al llarg de la vida i dels seus companys, poetes i literats, de la Generació dels 50. El seu repàs autobiogràfic comprèn naturalment la seva esposa, l'amor de la seva vida, i els seus fills i nets, que li van omplir la vellesa de la felicitat que les pèrdues familiars i la manca de salut li volien prendre. L'obra és el text d'un poeta, professor i acadèmic, escrit des del més profund del cor. El volum es completa amb una miscel·lània fotogràfica i un índex onomàstic.
A les terres de Ponent, concretament a Cervera, Jaume Ferran va viure la infància i l'adolescència. La primera part d'aquestes memòries, "L'espill encantat", evoca poderosament aquella època, marcada en molt bona mesura pel sotrac de la Guerra Civil. En la segona part, "La primavera encesa", l'autor rememora la seva vida d'estudiant universitari, a Barcelona, en companyia d'altres membres de la "generación del medio siglo", i també el seu trasllat a Madrid a primers dels 50 i la seva descoberta de l'estranger, especialment d'Amèrica.La tercera part, "Diari d'Atlàntida", detalla la vida que Jaume Ferran ha portat durant tres decennis en dues universitats dels Estats Units, dedicat a la docència de la literatura espanyola, i reflecteix la dificultat -o la impossibilitat- de tornar del tot. En descriure la seva peripècia vital, l'autor posa en escena un seguit de familiars i amics -alguns d'ells personatges tan notoris com Eugeni d'Ors, Vicente Aleixandre o Ezra Pound- que adquireixen un relleu entranyable, a vegades insospitat. Això contribueix a augmentar l'indiscutible atractiu d'aquestes Memòries de Ponent, que van obtenir el premi Gaziel 2000.
Jaume Ferran ha tingut una llarga trajectòria poètica, emmarcada dins de la generació dels anys 50, amb una colla de llibres de versos escrits en castellà. De fet, no va ser fins al 2001, gairebé cinquanta anys després de l'aparició del seu primer llibre, que es va estrenar com a escriptor també en català; i ho va fer amb un relat autobiogràfic titulat Memòries de Ponent (Premi Gaziel de Biografies i Memòries, 2000). En aquell volum, l'autor repassava la seva infantesa a Cervera i la seva vida d'estudiant a Barcelona, el trasllat a Madrid als primers anys 50 i, després, la seva llarga experiència americana. Ara, en aquest Diari de tardor, Jaume Ferran ens ofereix la recapitulació definitiva de la seva experiència vital: un dietari que adreça a la memòria de la seva esposa, des del convenciment que contra la mort s'hi lluita amb l'exercici del record.
Sota el títol d'«El cercle daurat», que és una metàfora de la vida viscuda i recordada, Jaume Ferran ens fa arribar les seves últimes reflexions sobre la seva infància i joventut a Cervera, els seus anys d'estudi a Barcelona i a Madrid, i el llarg i reeixit periple acadèmic que va viure com a professor a les universitats dels Estats Units, on va treballar fins que es va jubilar. Jaume Ferran també ens parla de les grans personalitats literàries que va conèixer al llarg de la vida i dels seus companys, poetes i literats, de la Generació dels 50. El seu repàs autobiogràfic comprèn naturalment la seva esposa, l'amor de la seva vida, i els seus fills i nets, que li van omplir la vellesa de la felicitat que les pèrdues familiars i la manca de salut li volien prendre. L'obra és el text d'un poeta, professor i acadèmic, escrit des del més profund del cor. El volum es completa amb una miscel·lània fotogràfica i un índex onomàstic.
A les terres de Ponent, concretament a Cervera, Jaume Ferran va viure la infància i l'adolescència. La primera part d'aquestes memòries, "L'espill encantat", evoca poderosament aquella època, marcada en molt bona mesura pel sotrac de la Guerra Civil. En la segona part, "La primavera encesa", l'autor rememora la seva vida d'estudiant universitari, a Barcelona, en companyia d'altres membres de la "generación del medio siglo", i també el seu trasllat a Madrid a primers dels 50 i la seva descoberta de l'estranger, especialment d'Amèrica.La tercera part, "Diari d'Atlàntida", detalla la vida que Jaume Ferran ha portat durant tres decennis en dues universitats dels Estats Units, dedicat a la docència de la literatura espanyola, i reflecteix la dificultat -o la impossibilitat- de tornar del tot. En descriure la seva peripècia vital, l'autor posa en escena un seguit de familiars i amics -alguns d'ells personatges tan notoris com Eugeni d'Ors, Vicente Aleixandre o Ezra Pound- que adquireixen un relleu entranyable, a vegades insospitat. Això contribueix a augmentar l'indiscutible atractiu d'aquestes Memòries de Ponent, que van obtenir el premi Gaziel 2000.