L’última setmana de novembre i la primera de desembre de 2013, l’autora va anar a Mèxic invitada pels tribunals electorals de la Ciutat de Mèxic i de Monterrey. Això va fer que sojornés en aquestes dues ciutats una intensa, assolellada i plena de ventures quinzena. El llibre que teniu a les mans recull les impressions d’aquesta tímida però meravellada aproximació i és un homenatge ple de gratitud a Mèxic i a l’estada. A Mèxic DF. De moment, no em calen taxis. Estic més contenta que un gínjol amb la meva flamant targeta de metro de plàstic recarregable. Cada viatge, amb tants transbords com vulgui, costa 3 pesos = 0,17 €! I el metro passa rabent cada mig minut. És prou net, i el sistema de transbord, senzill. Indiscutiblement, la divisa que agermana els conductors de peseros [autobusos urbans] és: «Abans mort que no que em passin». Això els obliga a anar a tota castanya, a engegar rabents, a passar d’una marxa a l’altra fent espantoses estrebades als enormes canvis, a parar en sec i, sobretot, a agafar els revolts amb una mena de gosadia desimbolta i una mica derrapant. Malgrat això, sempre que vaig agafar un pesero, m’hi vaig sentir molt ben acompanyada i confortable, fins i tot quan no hi havia seient lliure i em tocava anar agafada (com una paparra: m’hi anava la vida) a la barra de prop de l’entrada, perquè el fet que vagin a tota bufa no implica que algun cop tanquin les portes; sempre les duen obertes de bat a bat. De tota manera, tant al metro com al pesero, gairebé sempre seia; si no hi havia lloc, algú me’l cedia. No vaig acabar d’escatir mai si era per vella o per blanca.