Relegats de manera injusta a un pla marginal durant dècades, eclipsats per la brillantor de la seva obra cabdal la nissaga dels "Rougon-Macquart" no ha estat fins aquests darrers anys que la crítica ha reconsiderat, fins a la unànime acceptació, la importància que els contes i les narracions curtes van tenir en la gènesi i el procés de composició de les grans novel.les de qui és considerat mestre indiscutible del naturalisme europeu. El recull que ara presentem, una mostra minça, eclèctica, alhora que meditada, nés bon testimoni: d'entre el ventall de possibilitats s'han triat títols representatius de la personalitat polièdrica i inabastable de l¿autor. "L'atac al molí", per exemple, va ser el conte que va proposar Zola per a les Soirées de Médan (conciliàbul literari que comptava amb la presència de Maupassant, Huysmans i d'altres), amb una magistral personificació de l¿ànima del molí. "Maneres de morir", és una vertadera autòpsia social respecte les maneres d'assumir la mort per part dels diferents estaments de la societat, mostra magistral del punt de vista naturalista. "Madame Sourdis", mostra la relació artista-art-societat, i és un petit homenatge de l'editorial a l'amistat entre Zola i Cézanne. "El capità Burle", amb el rerefons de l¿acadèmia militar de Saint-Cyr, és la història d'una amistat en la que s'anteposa l¿honor i el deure, on els personatges són víctimes del caràcter en una mena de determinisme fisiològic. Finalment, "La mort d'Olivier Bécaille" és una de les millors mostres de com un conte pot esdevenir estilíticament rodó, prova impagable del sentit de l¿humor, l'ironia i la tendresa de Zola envers els seus personatges; aquest conte és potser el més reeixit de Zola.
Després de l;èxit obtingut amb Les millors històries sobre gossos (Barcanova-Siruela 1998), continua la sèrie de contes dedicats als animals amics de l;ésser humà: aquest cop, els protagonistes són els gats, que sempre ens han embruixat amb la seva intel.ligència, la seva misteriosa elegància i la seva desdenyosa independència. Es tracta de gats extraordinaris, dotats de nom propi i també del do de la paraula, amb un somriure plàcid i burleta, que es fan amos de la casa i renyen els humans que hi habiten, o que saben captivar-los explicant-los grans gestes i contes fantàstics durant les plàcides vetllades d;hivern. Al seu encanteri s;han rendit, entre altres, aquests setze grans escriptors, clàssics i contemporanis.
«París, es un estudio humano y social de la gran ciudad. En el marco dramático de una conmovedora historia de ayer y de hoy, se agitan la inmensa muchedumbre, los dichosos y los hambrientos, todos los mundos: el mundo del trabajo manual, el mundo del trabajo intelectual, el mundo de la política, el mundo de las finanzas, el mundo de los ociosos y del placer. Todo ello en un París, centro de los pueblos, ciudad civilizadora, iniciadora y liberadora.» Así redactaba el propio Zola el anuncio promocional de este inmenso drama social, crónica exacta y animada de la sociedad francesa de finales del XIX. Un fresco del París moderno, de sus lugares, de sus mundos, un himno a la ville-lumière, reina del universo y creadora del porvenir.
Para ÉMILE ZOLA (París, 1840-1902), el amor en el siglo XVII es un gran señor empenechado [ ] que entra en los salones precedido por una música solemne; en el XVIII, un granuja desaliñado [ ] que desayuna con una rubia, cena con una morena y trata a las mujeres como diosas generosas; y en el XIX, un joven formal, correcto como notario, que tiene rentas del Estado . Así pues, el amor heroico del XVII, el amor sensual del XVIII se han convertido en el amor pragmático que se concluye a toda prisa como un negocio en Bolsa. El hombre actual no tiene tiempo para amar, y se casa con la mujer sin conocerla y sin que ella lo conozca a él
Cansado de su serie Rougon-Macquart, Zola emprende con entusiasmo en 1891 un nuevo proyecto: Lourdes, primera novela de la trilogía Las tres ciudades, que completan Roma y París. Un mismo hilo conductor las une: la crisis de fe del abate Pierre Froment, y por extensión el eterno conflicto entre ciencia y religión que marcó el origen de la sociedad moderna a finales del siglo XIX. Lourdes constituye un testimonio incomparable del peregrinaje al sur de Francia, en el que la «masa» cobra una dimensión abstracta, con alma propia más allá del hombre, hacia el misticismo, la fe, el dolor y la esperanza humana. En una época donde impera el positivismo y la razón, Zola da una oportunidad a la ilusión y la mentira, al milagro como sustento del sufrimiento.
A los veintiocho años, Émile Zola concibió el proyecto del ciclo novelístico Los Rougon-Macquart, "historia natural y social de una familia bajo el Segundo Imperio". En 1871 inició esta magnífica saga con dos novelas, La fortuna de los Rougon y La jauría. La primera de ellas establece los orígenes de la familia, la rama legítima (los Rougon) y la ilegítima (los Macquart), en Plassans, inspirada en Aix-en-Provence. En La jauría, Aristide Rougon triunfa en la especulación inmobiliaria y su hijo Maxime se convierte en un galán de moda.
Relegats de manera injusta a un pla marginal durant dècades, eclipsats per la brillantor de la seva obra cabdal la nissaga dels "Rougon-Macquart" no ha estat fins aquests darrers anys que la crítica ha reconsiderat, fins a la unànime acceptació, la importància que els contes i les narracions curtes van tenir en la gènesi i el procés de composició de les grans novel.les de qui és considerat mestre indiscutible del naturalisme europeu. El recull que ara presentem, una mostra minça, eclèctica, alhora que meditada, nés bon testimoni: d'entre el ventall de possibilitats s'han triat títols representatius de la personalitat polièdrica i inabastable de l¿autor. "L'atac al molí", per exemple, va ser el conte que va proposar Zola per a les Soirées de Médan (conciliàbul literari que comptava amb la presència de Maupassant, Huysmans i d'altres), amb una magistral personificació de l¿ànima del molí. "Maneres de morir", és una vertadera autòpsia social respecte les maneres d'assumir la mort per part dels diferents estaments de la societat, mostra magistral del punt de vista naturalista. "Madame Sourdis", mostra la relació artista-art-societat, i és un petit homenatge de l'editorial a l'amistat entre Zola i Cézanne. "El capità Burle", amb el rerefons de l¿acadèmia militar de Saint-Cyr, és la història d'una amistat en la que s'anteposa l¿honor i el deure, on els personatges són víctimes del caràcter en una mena de determinisme fisiològic. Finalment, "La mort d'Olivier Bécaille" és una de les millors mostres de com un conte pot esdevenir estilíticament rodó, prova impagable del sentit de l¿humor, l'ironia i la tendresa de Zola envers els seus personatges; aquest conte és potser el més reeixit de Zola.
Després de l;èxit obtingut amb Les millors històries sobre gossos (Barcanova-Siruela 1998), continua la sèrie de contes dedicats als animals amics de l;ésser humà: aquest cop, els protagonistes són els gats, que sempre ens han embruixat amb la seva intel.ligència, la seva misteriosa elegància i la seva desdenyosa independència. Es tracta de gats extraordinaris, dotats de nom propi i també del do de la paraula, amb un somriure plàcid i burleta, que es fan amos de la casa i renyen els humans que hi habiten, o que saben captivar-los explicant-los grans gestes i contes fantàstics durant les plàcides vetllades d;hivern. Al seu encanteri s;han rendit, entre altres, aquests setze grans escriptors, clàssics i contemporanis.
«París, es un estudio humano y social de la gran ciudad. En el marco dramático de una conmovedora historia de ayer y de hoy, se agitan la inmensa muchedumbre, los dichosos y los hambrientos, todos los mundos: el mundo del trabajo manual, el mundo del trabajo intelectual, el mundo de la política, el mundo de las finanzas, el mundo de los ociosos y del placer. Todo ello en un París, centro de los pueblos, ciudad civilizadora, iniciadora y liberadora.» Así redactaba el propio Zola el anuncio promocional de este inmenso drama social, crónica exacta y animada de la sociedad francesa de finales del XIX. Un fresco del París moderno, de sus lugares, de sus mundos, un himno a la ville-lumière, reina del universo y creadora del porvenir.
Para ÉMILE ZOLA (París, 1840-1902), el amor en el siglo XVII es un gran señor empenechado [
] que entra en los salones precedido por una música solemne; en el XVIII, un granuja desaliñado [
] que desayuna con una rubia, cena con una morena y trata a las mujeres como diosas generosas; y en el XIX, un joven formal, correcto como notario, que tiene rentas del Estado
. Así pues, el amor heroico del XVII, el amor sensual del XVIII se han convertido en el amor pragmático que se concluye a toda prisa como un negocio en Bolsa. El hombre actual no tiene tiempo para amar, y se casa con la mujer sin conocerla
y sin que ella lo conozca a él
Cansado de su serie Rougon-Macquart, Zola emprende con entusiasmo en 1891 un nuevo proyecto: Lourdes, primera novela de la trilogía Las tres ciudades, que completan Roma y París. Un mismo hilo conductor las une: la crisis de fe del abate Pierre Froment, y por extensión el eterno conflicto entre ciencia y religión que marcó el origen de la sociedad moderna a finales del siglo XIX. Lourdes constituye un testimonio incomparable del peregrinaje al sur de Francia, en el que la «masa» cobra una dimensión abstracta, con alma propia más allá del hombre, hacia el misticismo, la fe, el dolor y la esperanza humana. En una época donde impera el positivismo y la razón, Zola da una oportunidad a la ilusión y la mentira, al milagro como sustento del sufrimiento.
A los veintiocho años, Émile Zola concibió el proyecto del ciclo novelístico Los Rougon-Macquart, "historia natural y social de una familia bajo el Segundo Imperio". En 1871 inició esta magnífica saga con dos novelas, La fortuna de los Rougon y La jauría. La primera de ellas establece los orígenes de la familia, la rama legítima (los Rougon) y la ilegítima (los Macquart), en Plassans, inspirada en Aix-en-Provence. En La jauría, Aristide Rougon triunfa en la especulación inmobiliaria y su hijo Maxime se convierte en un galán de moda.