A «Dimecres de Cendra», el poeta adreça a una noia anònima un missatge antiascètic i anticlerical: «No et facis posar cendra […] que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.» Enfront de la negació de la corporalitat pròpia dels rigors quaresmals, el poeta fa una crida a viure plenament la vida, el plaer, els sentits. Joan Maragall (1860-1911) no treballa amb les eines d’un teòleg, sinó amb les d’un poeta, un articulista i un pensador —de vegades, amb les d’un místic. Lluny de qualsevol preocupació confessional, subverteix les concepcions tradicionals sobre el temps i el més enllà a la recerca d’uns moments d’eternitat que trenquin l’escissió entre la vida i la mort. L’eternitat no és, en Maragall, el que ve després, sinó el que estem cridats a viure aquí i ara. Aquest llibre constitueix una biografi a intel·lectual que ens permet acompanyar la gestació i el desplegament d’unes idees cada vegada més sòlides i personals, fi ns a arribar a «l’últim Maragall». L’escriptor ens deixa, aleshores, un missatge corprenedor, sens dubte molt més afí a la nostra sensibilitat que a la dels seus coetanis. I és que aquest és el destí dels clàssics: continuar comunicant, generació rere generació, amb la mateixa força —o més— que el primer dia.