Pascal és sobretot un científic. Actualment, tota la seva obra, tant la científica com la literària, la filosòfica o la religiosa (incloses les Provincianes) sobreviu a l’ombra dels Pensaments. Però, si no hagués redescobert el cristianisme a través del contacte amb els jansenistes —una contingència que podria perfectament no haver-se produït—, no tindríem ni les Provincianes ni, molt probablement, res que s’assemblés als Pensaments. Podem imaginar, doncs, un Pascal que no fos una figura rellevant en altres terrenys, però no el podem imaginar al marge de la revolució científica. Ara bé, els quatre textos que aquí oferim en català (dues cartes i dos opuscles) testifiquen que no és només un dels herois de la revolució científica, sinó també un dels iniciadors, amb Bacon, Galileu i Descartes, de la filosofia de la ciència en el sentit modern del terme ciència i del terme filosofia de la ciència. En efecte, aquests quatre textos constitueixen, en conjunt, un autèntic “discurs del mètode” pascalià, que no desdiu pas del cartesià, però que, a diferència del de Descartes, considera la ciència com un tipus d’activitat intel·lectual d’un gènere diferent del de l’activitat filosòfica.