L’autor narra uns records que l’han marcat durant la seva infància i adolescència de fill d’exiliat republicà a França, a Tolosa de Llenguadoc primer i després a París. En ocasió de la desaparició del seu pare, Nònit Puig i Vila, rabassaire i republicà, fa un elogi vibrant d’un home que el va marcar; una generació que va patir conflictes mundials i viure uns destins tant inesperats com desesperats. Més enllà dels valors republicans, l’autor no mostra cap nostàlgia, i opta per una reflexió crítica i l’acció política. Una reflexió que el portarà a ser sovint molt crític i marginal dins la maquinària implacable dels grans partits polítics de l’època. En viure i descobrir Catalunya durant la transició democràtica, desmitifica la idealització que havia cultivat durant un llarg exili i en compensació descobreix un país i una gent que l’entusiasma.