L’obra El gabinet dels antics tracta la història d’una família de la vella noblesa de províncies arruïnada per la revolució i oblidada per la Restauració borbònica que viu com si es tractés d’una relíquia del passat. Com explica Balzac: «S’havia conservat al fons de la seva regió tal com els puntals carbonitzats d’algun pont de Cèsar es conserven en el fons d’un riu». Abolit el poder nobiliari per Napoleó, s’esdevé aquell període en què les èpoques històriques s’encavalquen i en què les restes d’un temps pretèrit voldrien fer girar enrere la roda del temps. El gabinet dels antics és el malnom que els liberals de la ciutat donaven al saló de la casa del marquès d’Esgrignon, el noble arruïnat, on es reunia amb els pocs afins a la noblesa. A Balzac li agradava posar l’acció de les seves novel•les a províncies perquè és allà on els odis i les rivalitats desemboquen de seguida en un cos a cos que a la capital pren, en canvi, unes formes més generals. Balzac aprofita per fer un retrat profund d’aquestes antigalles, però també dels liberals que, exclosos de la noblesa, es deleixen per fer-s’hi un lloc. I també de les institucions, en aquest cas dels jutges, reduint-los a allò que hi ha de més autèntic: els seus interessos materials. El fill del marquès és el personatge conductor d’aquesta història. Educat en el dogma de la supremacia de l’estirp, era bell, intel•ligent i consentit, i feia de la distinció la seva carta de presentació. Enviat a París amb el propòsit de ser admès a la cort, els costums mundans acaben de dissipar aquell tendre esperit. En la dissipació del jove, el cap dels liberals del poble hi troba l’ocasió per anorrear definitivament la casa d’Esgrignon i passar comptes del rebuig sofert per la germana del marquès, que ell havia pretès en casament. El joc macabre es posa en marxa. Honoré de Balzac (1799-1850) és considerat el novel•lista més important de les lletres franceses. La Comédie Humaine, el colossal projecte literari de tota una vida ―que inclou obres transcendentals i immarcescibles com El cosí Pons, El pare Goriot o Eugénie Grandet, entre moltes altres―, el convertí en l’historiador del present i en el mestre de les generacions posteriors. No hi ha dubte que Stefan Zweig tenia raó quan deia: «Mai abans de Balzac no s’havia emprès deliberadament una comesa tan vasta; mai l’audàcia d’una voluntat descomunal no havia rebut una recompensa tan gran».