D?acord amb el diccionari, càstig és la «pena imposada a algú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina». Però tots entenem el càstig així? Ha de comportar el càstig una imposició desagradable a l?individu que se n?ha fet mereixedor? Ha de ser proporcional? Què n?hi ha, de ressentiment, en la sanció? On queden la justícia i la venjança? Els personatges d?aquests relats voregen la ratlla que delimita la infracció, o bé actuant com a autoritat que sanciona, o bé suportant la càrrega de la pena que expiarà la falta comesa. Un enamorat que pateix la indiferència de l?estimada, una mestressa de casa atrapada en la malaltia del marit, un escriptor que cerca l?oportunitat de publicar el seu primer llibre, un capellà a qui acaben de traslladar de parròquia o un tauró de les finances que sofreix un accident aeri, ens conviden a reflexionar sobre la justificació del càstig, fins i tot més enllà de les lleis humanes i divines.
Barcelona, 1939. La nit del 24 de gener, l?Àngela Bonet i la seua família, junt a un grup d?amics valencians i uns de barcelonins, tots veïns del barri de Sant Andreu de Palomar, fugen cap a l?exili dos dies abans que Barcelona siga ocupada per l?exèrcit franquista. Damunt d?un atrotinat i vell camió Ford Thames carregat amb les seues pertinences, inicien un llarg viatge pels camins de La Retirada sense saber quin serà el seu destí i si ni tan sols en tindran, de destí.
Cuando mi coche era el único aquí y era una joven artista de Londres, registré estas imágenes extraordinarias con una cámara de lentes Carl Zeiss sobre película en blanco y negro. Y como las maravillosas fotografías en color de mi libro Peñíscola, éstas están sin retocar y sin manipular
Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), escriptor i intel·lectual compromés amb una projecció cívica i literària molt transcendent per al nostre país. Sense eixir de casa, situà la seua obra en els ambients acadèmics, la qual cosa provocà un canvi sense precedents en la direcció dels estudis de les ciències socials, leconomia, la historiografia, la filologia Lescriptor de Sueca és un dels assagistes més importants en llengua catalana. Va escriure un bon grapat darticles, columnes i llibres que reflexionen sobre tots els temes que preocupen lésser humà: literatura, art, el fet descriure, amor, guerra, xenofòbia, ecologisme En definitiva, sobre la condició humana i la vida. En aquest antologia us noferim un tast: textos breus i molt accessibles, que pretenen acostar Joan Fuster als lectors més joves i no tan joves davui. Pur assaig
L?especulació que la lectura d?aquests poemes provoca ens fa detenir-nos ara breument en el títol. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d?altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen. El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d?espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver.
Hitchcock al sofà és, al mateix temps, un homenatge i un joc literari. Un homenatge al genial cineasta anglès Alfred Hitchcock que es concreta en una sèrie de narracions que s?encapçalen amb el títol d?algunes de les pel·lícules més destacades del director: Sospita, Frenesí, La finestra indiscreta, Nàufrags, entre d?altres. Són històries que a les pàgines d?aquest recull capgiren el sentit original dels films, però que, alhora, mantenen els ingredients bàsics de la cuina fílmica del flegmàtic personatge britànic: el suspens, el misteri, la psicologia turmentada, el crim, l?humor negre s?uneixen per donar forma a un conjunt unitari quant al contingut, però més variat si atenem a l?estil de les narracions. També, però, pretén ser un joc, en el qual cada lector ha de divertir-se, ha de jugar a trobar en cada conte el personatge de Hitchcock, qui en les seues pel·lícules feia breus aparicions en escenes ben quotidianes. En tots i cadascun dels relats, hi trobaran Hitchcock, és omnipresent, i hi fa d?home corrent, sense que es diga que es tracta del genial director, però sempre reivindicat en les pàgines del llibre. En el temps de les noves tecnologies, Alfred Hitchcock esdevé el fons de pantalla de cada història.
En forma de dietari, Gomar en ofereix un retaule de visions, estats d'ànims, desitjos, accions o comentaris amb mà ferma "d'artesà de la paraula". Un treball escrupolós sobre la melodia, el ritme i el "tempo" del llenguatge, on les experiències viscudes d'aquest dietari t'arribaran més enllà de la simple credibilitat. El lector es troba davant d'un ventall amplíssim de records, sentiments i sensacions, tractats amb una honestedat i sinceritat fascinadora. Tal i com destaca Francesc Marc Àlvaro, " Gomar dota de nou vigor el dietarisme català"
Marta, després de separar-se, comença una nova vida amb Alba, la seva filla de cinc anys, i Roger, un traductor una mica bohemi. És una noia que té ganes de canviar el món, per això s?implica en diverses plataformes socials. Fèlix, el seu oncle, a qui una desgràcia familiar li marcarà la vida per sempre, també en té ganes, i compta amb l?avantatge de poder aportar el seu granet de sorra des de dins del sistema, perquè és diputat a Madrid. A mesura que la novel·la avança, els dos es troben en la contradicció de pretendre grans canvis socials però, alhora, comprovar que els petits canvis de la nostra vida quotidiana sovint resulten complicats. La irrupció d?un tercer personatge, Aleix, cosí de Marta i fill de Fèlix, que exerceix com a mestre interí de la canalla d?un circ, pot fer canviar el rumb de la trama de la novel·la, perquè es capfica en assumptes tèrbols. Un estil senzill, agilitat, substància, diàlegs potents i emoció són els ingredients de Sí, podem?, per això el jurat del premi Llorenç Villalonga de novel·la va destacar que ?és una obra on els personatges prodiguen emocions, suggestions, silencis i delers atrapats entre les ganes de canviar el món i la incapacitat per millorar les seves pròpies vides?.
Material fotogràfic conta la història de tres amics, tres joves de divuit anys que van voler canviar el rumb de les seues vides, i per a fer-ho, es van embarcar en un vaixell cap als Estats Units. Corre lany 1918, i les dures condicions de vida que hi havia en les zones rurals valencianes van fer que molts es decidiren a emprendre el mateix camí que ells. Una vegada arribats a Nova York, viuen tota una sèrie de penalitats i aventures, que canviaran per sempre més les seues vides. Coneixen una ciutat i uns costums radicalment moderns, que mai no hagueren somiat en la tranquil· litat tradicional dels seus pobles. La majoria trien un camí segur, però daltres sendinsen en territoris més perillosos. Material fotogràfic novel·la de manera efectiva i documentada lapassionant i no prou coneguda història de lemigració valenciana als Estats Units en les primeres dècades dels segle xx.
A partir duna llarga conversa, aquest llibre traça un esbós biogràfic de Manuel Milián Mestre. Nascut a Forcall en plena postguerra, de ben jove va anar descobrint les vicissituds tràgiques que va viure la seua família durant la contesa civil. Per això, una constant de la seua vida ha sigut establir ponts entre persones dideologies diferents. Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació i sha convertit en un important líder dopinió gràcies als seus coneixements profunds de la realitat social i política. Una saviesa fonamentada en més de cinquanta anys vivint en primera fila esdeveniments polítics, econòmics i periodístics decisius, com anirem descobrint al llarg daquestes pàgines.
Els records vénen del vent està escrit per plantar cara a la vida. És una reafirmació i una explicació davant dels possibles lectors, i també enfront d?una mateixa. El primer vers que apareix al llibre diu molt del que es vol expressar en aquest poemari, «Jo sóc jo», un poc superb si voleu, però després d?estar tota una vida demanant perdó per existir, cal reivindicar-se, no us sembla? No es tracta de culpabilitzar a ningú, ni de ser massa espavilada, sinó que cadascú puga ser considerat humà amb dubtes, pors, inquietuds, malestars, però també amb alegries, amors, lluites, pensaments, dignitat, etc. Al poemari l?autora conta com ha estat la seua vida fins ara: una vida com la de qualsevol, singular i comuna alhora. Amb les seues particularitats ben reflectides, sempre en quedaran d?altres sense esmentar, no perquè siguen menys importants, sinó simplement perquè ni tots els fets ni totes les persones no caben al poemari o en el moment d?escriure?l no s?hi ha pensat. Família, amistats i pensament es reflecteixen en els poemes que el vent va enduent-se i portant com a transmissor i símbol de la vida del lector i de la poeta.
D?acord amb el diccionari, càstig és la «pena imposada a algú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina». Però tots entenem el càstig així? Ha de comportar el càstig una imposició desagradable a l?individu que se n?ha fet mereixedor? Ha de ser proporcional? Què n?hi ha, de ressentiment, en la sanció? On queden la justícia i la venjança? Els personatges d?aquests relats voregen la ratlla que delimita la infracció, o bé actuant com a autoritat que sanciona, o bé suportant la càrrega de la pena que expiarà la falta comesa. Un enamorat que pateix la indiferència de l?estimada, una mestressa de casa atrapada en la malaltia del marit, un escriptor que cerca l?oportunitat de publicar el seu primer llibre, un capellà a qui acaben de traslladar de parròquia o un tauró de les finances que sofreix un accident aeri, ens conviden a reflexionar sobre la justificació del càstig, fins i tot més enllà de les lleis humanes i divines.
Barcelona, 1939. La nit del 24 de gener, l?Àngela Bonet i la seua família, junt a un grup d?amics valencians i uns de barcelonins, tots veïns del barri de Sant Andreu de Palomar, fugen cap a l?exili dos dies abans que Barcelona siga ocupada per l?exèrcit franquista. Damunt d?un atrotinat i vell camió Ford Thames carregat amb les seues pertinences, inicien un llarg viatge pels camins de La Retirada sense saber quin serà el seu destí i si ni tan sols en tindran, de destí.
Cuando mi coche era el único aquí y era una joven artista de Londres, registré estas imágenes extraordinarias con una cámara de lentes Carl Zeiss sobre película en blanco y negro. Y como las maravillosas fotografías en color de mi libro Peñíscola, éstas están sin retocar y sin manipular
Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), escriptor i intel·lectual compromés amb una projecció cívica i literària molt transcendent per al nostre país. Sense eixir de casa, situà la seua obra en els ambients acadèmics, la qual cosa provocà un canvi sense precedents en la direcció dels estudis de les ciències socials, leconomia, la historiografia, la filologia
Lescriptor de Sueca és un dels assagistes més importants en llengua catalana. Va escriure un bon grapat darticles, columnes i llibres que reflexionen sobre tots els temes que preocupen lésser humà: literatura, art, el fet descriure, amor, guerra, xenofòbia, ecologisme
En definitiva, sobre la condició humana i la vida. En aquest antologia us noferim un tast: textos breus i molt accessibles, que pretenen acostar Joan Fuster als lectors més joves i no tan joves davui. Pur assaig
L?especulació que la lectura d?aquests poemes provoca ens fa detenir-nos ara breument en el títol. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d?altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen. El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d?espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver.
Hitchcock al sofà és, al mateix temps, un homenatge i un joc literari. Un homenatge al genial cineasta anglès Alfred Hitchcock que es concreta en una sèrie de narracions que s?encapçalen amb el títol d?algunes de les pel·lícules més destacades del director: Sospita, Frenesí, La finestra indiscreta, Nàufrags, entre d?altres. Són històries que a les pàgines d?aquest recull capgiren el sentit original dels films, però que, alhora, mantenen els ingredients bàsics de la cuina fílmica del flegmàtic personatge britànic: el suspens, el misteri, la psicologia turmentada, el crim, l?humor negre s?uneixen per donar forma a un conjunt unitari quant al contingut, però més variat si atenem a l?estil de les narracions. També, però, pretén ser un joc, en el qual cada lector ha de divertir-se, ha de jugar a trobar en cada conte el personatge de Hitchcock, qui en les seues pel·lícules feia breus aparicions en escenes ben quotidianes. En tots i cadascun dels relats, hi trobaran Hitchcock, és omnipresent, i hi fa d?home corrent, sense que es diga que es tracta del genial director, però sempre reivindicat en les pàgines del llibre. En el temps de les noves tecnologies, Alfred Hitchcock esdevé el fons de pantalla de cada història.
En forma de dietari, Gomar en ofereix un retaule de visions, estats d'ànims, desitjos, accions o comentaris amb mà ferma "d'artesà de la paraula". Un treball escrupolós sobre la melodia, el ritme i el "tempo" del llenguatge, on les experiències viscudes d'aquest dietari t'arribaran més enllà de la simple credibilitat. El lector es troba davant d'un ventall amplíssim de records, sentiments i sensacions, tractats amb una honestedat i sinceritat fascinadora. Tal i com destaca Francesc Marc Àlvaro, " Gomar dota de nou vigor el dietarisme català"
Marta, després de separar-se, comença una nova vida amb Alba, la seva filla de cinc anys, i Roger, un traductor una mica bohemi. És una noia que té ganes de canviar el món, per això s?implica en diverses plataformes socials. Fèlix, el seu oncle, a qui una desgràcia familiar li marcarà la vida per sempre, també en té ganes, i compta amb l?avantatge de poder aportar el seu granet de sorra des de dins del sistema, perquè és diputat a Madrid. A mesura que la novel·la avança, els dos es troben en la contradicció de pretendre grans canvis socials però, alhora, comprovar que els petits canvis de la nostra vida quotidiana sovint resulten complicats. La irrupció d?un tercer personatge, Aleix, cosí de Marta i fill de Fèlix, que exerceix com a mestre interí de la canalla d?un circ, pot fer canviar el rumb de la trama de la novel·la, perquè es capfica en assumptes tèrbols. Un estil senzill, agilitat, substància, diàlegs potents i emoció són els ingredients de Sí, podem?, per això el jurat del premi Llorenç Villalonga de novel·la va destacar que ?és una obra on els personatges prodiguen emocions, suggestions, silencis i delers atrapats entre les ganes de canviar el món i la incapacitat per millorar les seves pròpies vides?.
Material fotogràfic conta la història de tres amics, tres joves de divuit anys que van voler canviar el rumb de les seues vides, i per a fer-ho, es van embarcar en un vaixell cap als Estats Units. Corre lany 1918, i les dures condicions de vida que hi havia en les zones rurals valencianes van fer que molts es decidiren a emprendre el mateix camí que ells. Una vegada arribats a Nova York, viuen tota una sèrie de penalitats i aventures, que canviaran per sempre més les seues vides. Coneixen una ciutat i uns costums radicalment moderns, que mai no hagueren somiat en la tranquil· litat tradicional dels seus pobles. La majoria trien un camí segur, però daltres sendinsen en territoris més perillosos. Material fotogràfic novel·la de manera efectiva i documentada lapassionant i no prou coneguda història de lemigració valenciana als Estats Units en les primeres dècades dels segle xx.
A partir duna llarga conversa, aquest llibre traça un esbós biogràfic de Manuel Milián Mestre. Nascut a Forcall en plena postguerra, de ben jove va anar descobrint les vicissituds tràgiques que va viure la seua família durant la contesa civil. Per això, una constant de la seua vida ha sigut establir ponts entre persones dideologies diferents. Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació i sha convertit en un important líder dopinió gràcies als seus coneixements profunds de la realitat social i política. Una saviesa fonamentada en més de cinquanta anys vivint en primera fila esdeveniments polítics, econòmics i periodístics decisius, com anirem descobrint al llarg daquestes pàgines.
Els records vénen del vent està escrit per plantar cara a la vida. És una reafirmació i una explicació davant dels possibles lectors, i també enfront d?una mateixa. El primer vers que apareix al llibre diu molt del que es vol expressar en aquest poemari, «Jo sóc jo», un poc superb si voleu, però després d?estar tota una vida demanant perdó per existir, cal reivindicar-se, no us sembla? No es tracta de culpabilitzar a ningú, ni de ser massa espavilada, sinó que cadascú puga ser considerat humà amb dubtes, pors, inquietuds, malestars, però també amb alegries, amors, lluites, pensaments, dignitat, etc. Al poemari l?autora conta com ha estat la seua vida fins ara: una vida com la de qualsevol, singular i comuna alhora. Amb les seues particularitats ben reflectides, sempre en quedaran d?altres sense esmentar, no perquè siguen menys importants, sinó simplement perquè ni tots els fets ni totes les persones no caben al poemari o en el moment d?escriure?l no s?hi ha pensat. Família, amistats i pensament es reflecteixen en els poemes que el vent va enduent-se i portant com a transmissor i símbol de la vida del lector i de la poeta.