Acte únic o no hi ha més cera en la trastornada justícia humana que la que crema. La paraula es llança amb duresa. Sobre l'escenari, dins de la vigorosa harmonia de les ombres, com un Rembrandt del drama social, López Crespí mostra la denúncia pura i nua. Ens mostra l'escàndol polític, la corrupció de la vida pública, la vergonya davant les accions d'uns altres que, per la seva banda, no pateixen ni senten, de tan tancats que es troben els seus sentits. A aquesta obra trepitgem el llot que es forma on les aigües es troben estancades i pudentes. López Crespí ens dibuixa amb destresa, facilitant tant el lluïment dels actors com l'entreteniment dels espectadors, la dimensió horitzontal de les esperances trencades, de la massa dineptes i mediocres que van somiar un dia amb ser persones insignes.
Rosa Victòria Gras i Perfontan, poeta, dramaturga, traductora, lingüista i professora, ha estat una de les referències pedagògiques principals de l'Institut del Teatre al llarg dels darrers trenta anys. Com a figura intel·lectual de sensibilitat artística aguda, compromís social tenaç, i proximitat generosa amb els seus alumnes, la seva lluita per la recuperació de la nostra herència cultural i lingüística deixa un llegat que es projecta cap al futur. L'entrevistador, primer alumne i després amic personal de l'escriptora, prova d'endinsar-se al llarga d'aquesta conversa en els diversos aspecte de la seva labor, amb la voluntat de posar en relació els vincles subterranis - tant en l'àmbit artístic com en el pedagògic i en el reflexiu - que uneixen els diferents aspectes de la dimensió creativa de la llengua que ella treballa. En aquesta conversa es vol transmetre la manera de fer particular de l'autora, així com l'originalitat, la força i la saviesa de la seva mirada entorn de l'escriptura, la traducció i la pedagogia teatral amb la fi de que serveixi de referent a les noves generacions.
En Punta de la lengua. Reflexiones sobre el lenguaje y el significado, Peter Brook indaga de un modo cautivador, divertido y sabio, sobre tópicos como las diferencias sutiles y reveladoras entre el francés y el inglés, y acerca de los muchos niveles desde los que apreciar los trabajos de William Shakespeare o Samuel Beckett, entre otros. Brook también vuelve sobre su concepto seminal del «espacio vacío», considerando cómo el teatro y el mundo ha cambiado a lo largo de su larga y distinguida carrera. Atravesado de principio a fin por historias intimas y reveladoras de la propia vida de Brook, Punta de la lengua es un breve y lúcido regalo de uno de los mayores artistas de nuestro tiempo. Un libro reflexivo y sumamente personal del maestro del teatro Peter Brook, descrito por el periódico Independent como «nuestro mayor director teatral vivo».
El león y la domadora es la crónica del itinerario hacia un lugar inexistente: la ?tierra prometida?. En este acercamiento al tema del éxodo y del exilio a través de dos personajes circenses ?un león depresivo y dependiente y una domadora empeñada en encontrar una vida mejor?, Antonio Orlando Rodríguez utiliza la farsa y el absurdo como lupas para ver mejor la realidad. Se trata de una fábula cáustica y, por momentos, tierna, en la que los roles del ser humano y de la bestia se confunden e intercambian, condenados ambos a vivir en una jaula dentro de otra jaula, dentro de otras miles de jaulas? Esta propuesta dramatúrgica del autor de la novela Chiquita (Premio Alfaguara 2008) y de la colección de relatos Salchichas vienesas y otras ficciones (Huso) se aproxima de forma singular a una de los grandes conflictos sociales del mundo contemporáneo.
Hermann Bonnín (1935) és actor, director d'escena, assagista i gestor cultural. Es forma a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona fins a esdevenir-ne professor al 1962. A partir del 1967 dirigeix la RESAD de Madrid, i a finals del 1970 torna a Barcelona per fer-se càrrec d'un Institut del Teatre que anava a la deriva. En deu anys, ell i el seu equip provinent del teatre independent, van convertir aquesta institució en un model que capgirà la vida escènica catalana. No es volia seguir cap tendència estètica ni cap escola, sinó oferir als estudiants la millor formació tècnica possible i fer-ho des d'una visió d'estudis superiors. Posteriorment, Bonnín va dirigir el Centre Dramàtic de la Generalitat amb el mateix esperit de renovació. Sempre ha tingut present la lluita avantguardista d'Adrià Gual, que des de principis del segle XX buscava d'aconseguir la síntesi perfecta entre la llibertat indiscutible dels creadors i la consolidació institucional. En aquets llibre entrevista es repassa l'evolució personal de Bonnín, la seva entrega al teatre, i l'obra transcendent d'un home que, des de la discreció, ha canviat de manera essencial les bases de les arts escèniques a Catalunya.
Acte únic o no hi ha més cera en la trastornada justícia humana que la que crema. La paraula es llança amb duresa. Sobre l'escenari, dins de la vigorosa harmonia de les ombres, com un Rembrandt del drama social, López Crespí mostra la denúncia pura i nua. Ens mostra l'escàndol polític, la corrupció de la vida pública, la vergonya davant les accions d'uns altres que, per la seva banda, no pateixen ni senten, de tan tancats que es troben els seus sentits. A aquesta obra trepitgem el llot que es forma on les aigües es troben estancades i pudentes. López Crespí ens dibuixa amb destresa, facilitant tant el lluïment dels actors com l'entreteniment dels espectadors, la dimensió horitzontal de les esperances trencades, de la massa dineptes i mediocres que van somiar un dia amb ser persones insignes.
Rosa Victòria Gras i Perfontan, poeta, dramaturga, traductora, lingüista i professora, ha estat una de les referències pedagògiques principals de l'Institut del Teatre al llarg dels darrers trenta anys. Com a figura intel·lectual de sensibilitat artística aguda, compromís social tenaç, i proximitat generosa amb els seus alumnes, la seva lluita per la recuperació de la nostra herència cultural i lingüística deixa un llegat que es projecta cap al futur. L'entrevistador, primer alumne i després amic personal de l'escriptora, prova d'endinsar-se al llarga d'aquesta conversa en els diversos aspecte de la seva labor, amb la voluntat de posar en relació els vincles subterranis - tant en l'àmbit artístic com en el pedagògic i en el reflexiu - que uneixen els diferents aspectes de la dimensió creativa de la llengua que ella treballa. En aquesta conversa es vol transmetre la manera de fer particular de l'autora, així com l'originalitat, la força i la saviesa de la seva mirada entorn de l'escriptura, la traducció i la pedagogia teatral amb la fi de que serveixi de referent a les noves generacions.
En Punta de la lengua. Reflexiones sobre el lenguaje y el significado, Peter Brook indaga de un modo cautivador, divertido y sabio, sobre tópicos como las diferencias sutiles y reveladoras entre el francés y el inglés, y acerca de los muchos niveles desde los que apreciar los trabajos de William Shakespeare o Samuel Beckett, entre otros. Brook también vuelve sobre su concepto seminal del «espacio vacío», considerando cómo el teatro y el mundo ha cambiado a lo largo de su larga y distinguida carrera. Atravesado de principio a fin por historias intimas y reveladoras de la propia vida de Brook, Punta de la lengua es un breve y lúcido regalo de uno de los mayores artistas de nuestro tiempo. Un libro reflexivo y sumamente personal del maestro del teatro Peter Brook, descrito por el periódico Independent como «nuestro mayor director teatral vivo».
El león y la domadora es la crónica del itinerario hacia un lugar inexistente: la ?tierra prometida?. En este acercamiento al tema del éxodo y del exilio a través de dos personajes circenses ?un león depresivo y dependiente y una domadora empeñada en encontrar una vida mejor?, Antonio Orlando Rodríguez utiliza la farsa y el absurdo como lupas para ver mejor la realidad. Se trata de una fábula cáustica y, por momentos, tierna, en la que los roles del ser humano y de la bestia se confunden e intercambian, condenados ambos a vivir en una jaula dentro de otra jaula, dentro de otras miles de jaulas? Esta propuesta dramatúrgica del autor de la novela Chiquita (Premio Alfaguara 2008) y de la colección de relatos Salchichas vienesas y otras ficciones (Huso) se aproxima de forma singular a una de los grandes conflictos sociales del mundo contemporáneo.
Hermann Bonnín (1935) és actor, director d'escena, assagista i gestor cultural. Es forma a l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona fins a esdevenir-ne professor al 1962. A partir del 1967 dirigeix la RESAD de Madrid, i a finals del 1970 torna a Barcelona per fer-se càrrec d'un Institut del Teatre que anava a la deriva. En deu anys, ell i el seu equip provinent del teatre independent, van convertir aquesta institució en un model que capgirà la vida escènica catalana. No es volia seguir cap tendència estètica ni cap escola, sinó oferir als estudiants la millor formació tècnica possible i fer-ho des d'una visió d'estudis superiors. Posteriorment, Bonnín va dirigir el Centre Dramàtic de la Generalitat amb el mateix esperit de renovació. Sempre ha tingut present la lluita avantguardista d'Adrià Gual, que des de principis del segle XX buscava d'aconseguir la síntesi perfecta entre la llibertat indiscutible dels creadors i la consolidació institucional. En aquets llibre entrevista es repassa l'evolució personal de Bonnín, la seva entrega al teatre, i l'obra transcendent d'un home que, des de la discreció, ha canviat de manera essencial les bases de les arts escèniques a Catalunya.