L'estudi daquest llibre es concentra, en particular, en la pugna local de nyerros i cadells, tan intensa com tràgica, a la ciutat de Vic i les seves rodalies durant els anys 1590-1605. Moltes daquestes lluites i rivalitats faccionals responien en darrera instància a lencavalcament de drets i jurisdiccions senyorials. De fet, molts dels anomenats bandolers no eren sinó oficials i homes darmes dels senyors jurisdiccionals de la contrada, laïcs i eclesiàstics. Per això la darrera part daquesta publicació sintitula cavallers i bandolers: perquè els uns no sexpliquen sense els altres.
Les Proclames de Sobirania de Catalunya descriuen per primera vegada, un darrere laltre, tots els set moments de sobirania i nanalitzen breument els precedents, el context, les causes, els suports i els punts febles que en van provocar el fracàs. Les proclames mai no han estat una maniobra aïllada dels líders polítics, sinó que estaven en sintonia amb les reivindicacions socials i amb el poble mobilitzat, de tal manera que el lligam entre sobirania i millora de les condicions de vida es fa ben evident en molts episodis.
La batalla de Talamanca, més enllà dhaver estat la darrera victòria de lexèrcit català durant la Guerra de Successió, fou també una de les principals batalles lliurades per la resistència catalana contra lopressor borbònic, després de levacuació de les tropes imperials de Catalunya, el juny del 1713. Un mes abans de la caiguda de Barcelona, l11 de setembre del 1714, lexèrcit català va guanyar la seva darrera batalla a Talamanca, al Bages, els dies 13 i 14 dagost. Fou un enfrontament important, que mobilitzà pel cap baix unes 5.500 persones, de les quals resultaren prop de 650 baixes entre ferits i morts. El seu resultat permeté allargar la resistència i preparar un atac al setge de Barcelona, que es produí infructuosament el dia 21 dagost de 1714.
El llibre que teniu a les mans és un trosset d'història de la Guerra Civil, contat per un adolescent solleric de 17 anys induït pels discursos exaltats d'aquell moment i estimulat pel desig de sortir de l'illa i descobrir món. Els quaderns i la ploma d'en Francesc relaten el dia a dia i la seva màquina de retratar immortalitza els llocs per on passa i els fets que viu. La guerra no és tal com li havien contat. És fam i patiment; és perill, ruïna i destrucció; hi ha morts. Se sent enganyat, i encara més quan la guerra acaba. Aleshores comencen quatre anys d'insuportable reclusió a les casernes, de denúncies, de repressió, de manca de queviures. No per a tothom. Els senyors de la guerra comanden, van sadolls, viatgen, fan estraperlo. La guerra no ha servit per a res. La gent viu pitjor que abans. El dol i el buit s'han allotjat en les llars i els cors dels familiars i amics dels qui no han tornat. La desconfiança i la por s'han instal·lat per tot arreu. No li resta sinó la supervivència. I lluitar, lluitar en la vida civil, perquè la seva història no es repeteixi pus mai. ------------ Aquest llibre ha estat possible gràcies a la dedicació de Plàcid i Maria Ignàsia, qui han transcrit íntegrament els diaris que el seu pare, Francesc Pérez Ferrer, va deixar redactats i guardà gelosament durant tota la seva vida. Francesc Pérez ordenà i enumerà les fotografies de forma cronològica i en va fer un àlbum on quasi totes les imatges tenien una referència que ha permès relacionar-les amb els manuscrits. Maria Ignàsia Pérez s'ha responsabilitzat d'escanejar les imatges, confrontar-les amb el text i transcriure els peus de foto. Plàcid Pérez ha tingut cura de les referències històriques i és l'autor dels documents complementaris que s'hi presenten.
«Pan, libertad y justicia social.» Con este lema, miles de egipcios rompieron con el miedo en enero de 2011 y se lanzaron a las calles. Lo hicieron para reclamar la caída del dictador Mubarak y, con él, la caída del régimen político y económico que lo mantuvo en el poder durante más de treinta años. Tres décadas caracterizadas por políticas despóticas y represoras, centradas en consolidar un modelo de libre mercado aplaudido internacionalmente, mientras se contenía a la oposición, mientras se silenciaba toda voz crítica y, sobre todo, mientras más del 40% de la población vivía bajo el umbral de la pobreza. Todo en aras de la estabilidad regional, la lucha contra el fantasma islamista y las políticas de liberalización. Pero la caída del rais no significó la caída de sus políticas. Militares e islamistas unieron sus fuerzas para transformar el ímpetu de la calle en un proceso de transición reformista que adormeciera las exigencias de cambio social. Dos años y medio después, este pacto fracasa y sumerge de nuevo al país en la misma dicotomía en la que ha vivido en la última mitad de siglo: la de los Hermanos Musulmanes contra las fuerzas militares o viceversa. Ésta es la historia de una revolución que ni comenzó en Tahrir ni ha acabado con la marcha de Mubarak o la caída de Mursi; de un viaje que se adentra en las entrañas de la sociedad y la política del valle del Nilo: desde las mezquitas de Imbaba hasta los clubs militares de Zamalek; desde el palacio de Etehadeya hasta las barracas de Boulak Dakrour o las fábricas de Mahala. Es la historia de la lucha por hacerse con el control de la barricada.
Fernando Claudín reconstruye la acción política de Marx y Engels en la revolución y analiza las respuestas que los dos fundadores del comunismo dan a los nuevos problemas que les plantea la revolución.
En julio de 1936, una parte importante del Ejército español se alzó en armas contra la República. Al no poder alcanzar su objetivo, la conquista del poder político, este alzamiento desencadenó una guerra civil. Esta publicación reúne textos sobre distintos aspectos de aquella contienda:la violencia política, la evolución política y militar de los dos bandos en lucha, las batallas más decisivas, la dimensión internacional y el papel de los principales actores, individuales y colectivos.
Los seis documentos editados en este libro fueron escritos en los primeros meses de 1511. En aquel año, la Corona castellana comenzó a dictar toda una batería de medidas para imponer, por un lado, las costumbres cristianas a los antiguos súbditos del emirato nazarí que habían cambiado a la fuerza sus creencias religiosas a comienzos del siglo XVI y, de otro, para frenar la connivencia de los moriscos granadinos con los musulmanes norteafricanos. En la edición de estos textos, que solo podemos calificar de interesantes a condición de no olvidar el sufrimiento que, mediante la fuerza execrable de la tortura, padecieron sus protagonistas pasivos, se ha respetado el orden con que se custodian en la sección Consejo Real del Archivo General de Simancas, obviando así un orden cronológico que resulta casi imposible de hilvanar. Más allá de los formulismos jurídicos, su lectura nos aproxima a un modelo abstrac-to, y en cierto modo casi novelesco o fílmico, de cómo actuaba la resistencia musulmana y de cómo era reprimida por la fuerza militar en los primeros decenios del dominio castellano sobre el reino de Granada. Proporciona asimismo otras informaciones suplementarias de la vida cotidiana de los moriscos granadinos, que? como todos los de esta naturaleza? no traspasan la mera epidermis de realidades sociales más profundas.
L'estudi daquest llibre es concentra, en particular, en la pugna local de nyerros i cadells, tan intensa com tràgica, a la ciutat de Vic i les seves rodalies durant els anys 1590-1605. Moltes daquestes lluites i rivalitats faccionals responien en darrera instància a lencavalcament de drets i jurisdiccions senyorials. De fet, molts dels anomenats bandolers no eren sinó oficials i homes darmes dels senyors jurisdiccionals de la contrada, laïcs i eclesiàstics. Per això la darrera part daquesta publicació sintitula cavallers i bandolers: perquè els uns no sexpliquen sense els altres.
Les Proclames de Sobirania de Catalunya descriuen per primera vegada, un darrere laltre, tots els set moments de sobirania i nanalitzen breument els precedents, el context, les causes, els suports i els punts febles que en van provocar el fracàs. Les proclames mai no han estat una maniobra aïllada dels líders polítics, sinó que estaven en sintonia amb les reivindicacions socials i amb el poble mobilitzat, de tal manera que el lligam entre sobirania i millora de les condicions de vida es fa ben evident en molts episodis.
La batalla de Talamanca, més enllà dhaver estat la darrera victòria de lexèrcit català durant la Guerra de Successió, fou també una de les principals batalles lliurades per la resistència catalana contra lopressor borbònic, després de levacuació de les tropes imperials de Catalunya, el juny del 1713. Un mes abans de la caiguda de Barcelona, l11 de setembre del 1714, lexèrcit català va guanyar la seva darrera batalla a Talamanca, al Bages, els dies 13 i 14 dagost. Fou un enfrontament important, que mobilitzà pel cap baix unes 5.500 persones, de les quals resultaren prop de 650 baixes entre ferits i morts. El seu resultat permeté allargar la resistència i preparar un atac al setge de Barcelona, que es produí infructuosament el dia 21 dagost de 1714.
El llibre que teniu a les mans és un trosset d'història de la Guerra Civil, contat per un adolescent solleric de 17 anys induït pels discursos exaltats d'aquell moment i estimulat pel desig de sortir de l'illa i descobrir món. Els quaderns i la ploma d'en Francesc relaten el dia a dia i la seva màquina de retratar immortalitza els llocs per on passa i els fets que viu. La guerra no és tal com li havien contat. És fam i patiment; és perill, ruïna i destrucció; hi ha morts. Se sent enganyat, i encara més quan la guerra acaba. Aleshores comencen quatre anys d'insuportable reclusió a les casernes, de denúncies, de repressió, de manca de queviures. No per a tothom. Els senyors de la guerra comanden, van sadolls, viatgen, fan estraperlo. La guerra no ha servit per a res. La gent viu pitjor que abans. El dol i el buit s'han allotjat en les llars i els cors dels familiars i amics dels qui no han tornat. La desconfiança i la por s'han instal·lat per tot arreu. No li resta sinó la supervivència. I lluitar, lluitar en la vida civil, perquè la seva història no es repeteixi pus mai. ------------ Aquest llibre ha estat possible gràcies a la dedicació de Plàcid i Maria Ignàsia, qui han transcrit íntegrament els diaris que el seu pare, Francesc Pérez Ferrer, va deixar redactats i guardà gelosament durant tota la seva vida. Francesc Pérez ordenà i enumerà les fotografies de forma cronològica i en va fer un àlbum on quasi totes les imatges tenien una referència que ha permès relacionar-les amb els manuscrits. Maria Ignàsia Pérez s'ha responsabilitzat d'escanejar les imatges, confrontar-les amb el text i transcriure els peus de foto. Plàcid Pérez ha tingut cura de les referències històriques i és l'autor dels documents complementaris que s'hi presenten.
«Pan, libertad y justicia social.» Con este lema, miles de egipcios rompieron con el miedo en enero de 2011 y se lanzaron a las calles. Lo hicieron para reclamar la caída del dictador Mubarak y, con él, la caída del régimen político y económico que lo mantuvo en el poder durante más de treinta años. Tres décadas caracterizadas por políticas despóticas y represoras, centradas en consolidar un modelo de libre mercado aplaudido internacionalmente, mientras se contenía a la oposición, mientras se silenciaba toda voz crítica y, sobre todo, mientras más del 40% de la población vivía bajo el umbral de la pobreza. Todo en aras de la estabilidad regional, la lucha contra el fantasma islamista y las políticas de liberalización. Pero la caída del rais no significó la caída de sus políticas. Militares e islamistas unieron sus fuerzas para transformar el ímpetu de la calle en un proceso de transición reformista que adormeciera las exigencias de cambio social. Dos años y medio después, este pacto fracasa y sumerge de nuevo al país en la misma dicotomía en la que ha vivido en la última mitad de siglo: la de los Hermanos Musulmanes contra las fuerzas militares o viceversa. Ésta es la historia de una revolución que ni comenzó en Tahrir ni ha acabado con la marcha de Mubarak o la caída de Mursi; de un viaje que se adentra en las entrañas de la sociedad y la política del valle del Nilo: desde las mezquitas de Imbaba hasta los clubs militares de Zamalek; desde el palacio de Etehadeya hasta las barracas de Boulak Dakrour o las fábricas de Mahala. Es la historia de la lucha por hacerse con el control de la barricada.
Fernando Claudín reconstruye la acción política de Marx y Engels en la revolución y analiza las respuestas que los dos fundadores del comunismo dan a los nuevos problemas que les plantea la revolución.
En julio de 1936, una parte importante del Ejército español se alzó en armas contra la República. Al no poder alcanzar su objetivo, la conquista del poder político, este alzamiento desencadenó una guerra civil. Esta publicación reúne textos sobre distintos aspectos de aquella contienda:la violencia política, la evolución política y militar de los dos bandos en lucha, las batallas más decisivas, la dimensión internacional y el papel de los principales actores, individuales y colectivos.
Los seis documentos editados en este libro fueron escritos en los primeros meses de 1511. En aquel año, la Corona castellana comenzó a dictar toda una batería de medidas para imponer, por un lado, las costumbres cristianas a los antiguos súbditos del emirato nazarí que habían cambiado a la fuerza sus creencias religiosas a comienzos del siglo XVI y, de otro, para frenar la connivencia de los moriscos granadinos con los musulmanes norteafricanos. En la edición de estos textos, que solo podemos calificar de interesantes a condición de no olvidar el sufrimiento que, mediante la fuerza execrable de la tortura, padecieron sus protagonistas pasivos, se ha respetado el orden con que se custodian en la sección Consejo Real del Archivo General de Simancas, obviando así un orden cronológico que resulta casi imposible de hilvanar. Más allá de los formulismos jurídicos, su lectura nos aproxima a un modelo abstrac-to, y en cierto modo casi novelesco o fílmico, de cómo actuaba la resistencia musulmana y de cómo era reprimida por la fuerza militar en los primeros decenios del dominio castellano sobre el reino de Granada. Proporciona asimismo otras informaciones suplementarias de la vida cotidiana de los moriscos granadinos, que? como todos los de esta naturaleza? no traspasan la mera epidermis de realidades sociales más profundas.