Ir al contenido
Os relatos que compoñen este sorprendente libro, tinxido de exotismo e sensualidade, artéllanse ao redor dunha recoñecida frase de Óscar Wilde: «O triángulo é a figura clave da xeografía sentimental». Baixo esta transgresora sentencia, os protagonistas destas narracións desenvolven as súas historias nunha atmosfera ateigada de paixóns ocultas, emocións encontradas e relacións inconfesables. Nove relatos tensos e vibrantes que gardan no seu contido argumental espléndidos paralelismos coas controvertidas vidas de Virginia Woolf, Vicent Van Gogh, James Joyce e Nora Barnacle. Aventuras amorosas e exploracións sensoriais, a través de escenarios como Sicilia, Marrocos, Cornualles, Provenza, Yucatán e a Toscana, que nos lembran a capacidade esteticista e seductora dalgunhas paisaxes para conmovernos. O triángulo de Óscar Wilde é tamén unha aposta decidida do autor por amosar, a través dunha coidada e fermosa linguaxe, o seu amor pola literatura, as viaxes sen destino e os personaxes que coas súas arestas exhiben a xeografía dos seus sentimentos máis intimos. “Unha viaxe intensa pola alma dos mitos, polas cidades da literatura e polo corazón desacougado dos amores imposibles, un deleitoso agasallo que esculpirá na nosa memoria a xeometría exacta dun triángulo trazado coas liñas do desexo e a seducción”. (A. Riveiro Coello)
Cinc dies després que les tropes borbòniques entressin a Barcelona, el setembre de 1714, Felip V va decretar el tancament de la Universitat de Barcelona i la supressió immediata dels estudis que shi impartien. Els estudiants i els professors havien participat activament en la defensa de la ciutat durant el setge, i el monarca espanyol no va dubtar a considerar-la «fomento de maldades» i, tal com va fer amb les altres universitats catalanes, a suprimir-la com a mesura repressora. Va instituir la Universitat de Cervera, lúnica existent al Principat durant cent vint anys, com a premi a la fidelitat dels cerverins. La tradició cultural i acadèmica de Barcelona, però, va saber resistir a lanorreament a què lhavien condemnat. Lanomenada societat civil per dir-ho amb una expressió dara va lluitar enèrgicament per evitar lenfonsament cultural i recuperar els ensenyaments superiors a la ciutat. Amb tot, no va ser fins al 1837, i després de diferents intents fallits a causa dels entrebancs i les dilacions del poder espanyol, que la ciutat va poder restablir allò que mai no li hauria dhaver estat negat: la pròpia universitat. Ferran Soldevila ho va narrar, en plena guerra civil, a Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837). Lentrada dels militars espanyols, però, va impedir que lobra pogués veure la llum i els plecs impresos que reproduïm en aquesta edició facsímil van quedar en un racó de la Universitat fins que lany 1950 es van poder enquadernar i distribuir gairebé en clandestinitat. La prosa de Soldevila, elegant i amena, va rebre elogis entusiastes de Josep Pla i Joan Fuster pel seu valor literari i historiogràfic. Llegir-lo avui és recuperar la memòria dels moments més dramàtics però també els més esperançadors de la nostra història.
Es preciso haber leído esta compilación, y a todo lo largo, para sentir que allí se prosigue un solo debate, siempre el mismo, y que, aunque pareciera quedar así fechado, se reconoce por ser el debate de las luces. Y es que hay un dominio en que la aurora misma tarda: el que va de un prejuicio, del que no acaba de desembarazarse la psicopatología, a la falsa evidencia de la que el yo reclama un título para ostentar la existencia. Lo oscuro pasa allí por objeto y florece con el oscurantismo que encuentra allí mismo sus valores. Nada tiene, pues, de sorprendente que sea allí mismo donde se resista al descubrimiento de Freud, término que se prolonga aquí con una anfibología: el descubrimiento de Freud por Jacques Lacan.