Don Juan visitó, por primera vez en el año 2011, El Campo de la Cebada. Fue una visita fugaz y brillante. Una explosión de luz en el centro de la ciudad de madrid. El barrio de La Latina tuvo una nueva visita. El año 2012 nos dio otra oportunidad de ilum
Baraka es una tragicomedia sobre la amistad. La amistad entre cuarto hombres, que se conocen de cuando estudiaron en la Universidad. Cumplidos los cuarenta, cada uno de ellos descubre que su forma de ser y su vida, tanto en el plano laboral como en el afectivo, distan mucho de lo que en su día imaginaron. Y los cuatro se preguntan qué ha sido de aquella amistad... Un historiador de Arte, un político, un abogado y un director de escena vuelven a compartir unas jornadas en las que los sucesos se precipitan. Una historia de ambición despiadada, dudosa lealtad, cobardía, desencanto y anhelos. Baraka de Maria Goos es, probablemente, la obra teatral holandesa que más se ha representado en el mundo.
Iglú és la tragicomèdia d'un treballador de 47 anys que no es vol prejubilar. Tancat amb una escopeta a l'arxiu de l'empresa, amenaça de fer un disbarat. Rep la visita d'un home que assegura ser un prejubilat feliç.
Mowgli, l'infant de la jungla és una producció del Centre de Titelles de Lleida, realitzada en col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya. Un espectacle estrenat el 1998, amb el qual el TNC va obrir les portes a les seves subsegüents programacions adreçades al públic dinfants i familiar. Un muntatge teatral amb actors i titelles, a partir d El llibre de la jungla, de Rudyard Kipling, premi Nobel de literatura lany 1907. A bastament popularitzat, Mowgli és linfant perdut a la jungla que aconsegueix escapolir-se de lassetjament de Shere Kant, el tigre, i sobreviure en aquest entorn hostil, gràcies al fet désser acollit pels llops. Mowgli, però, haurà de conèixer i respectar les lleis de la jungla i aprendre tot allò que Baloo i Bagheera li ensenyaran, fins arribar a sentir-se ell mateix un llop entre els llops. Però els infants creixen i, en fer-ho, Mowgli es debatrà entre dos mons, el dels seus germans dacollida i el propi de la seva espècie; el dels homes. El primer, un món que estima, però que, a poc a poc, sent que sesmuny al seu darrere, i el segon, un món desconegut i temut alhora, al qual es veu abocat. Un món que sembla tan o més hostil que el de la jungla de la seva infantesa. Com lobra de Kipling, el muntatge pretén ser un cant a la natura, al respecte per la diversitat i una poètica reflexió a lentorn de la vida mateixa.
No hi ha pany que tanqui és un text que serveix a l'autor per explicar, a través d'un grup de comediants i per mitjà del teatre dins del teatre, una manera d'entendre i de viure la vida. Una manera fresca i viva, sense prejudicis i sense recances de cap mena. Els personatges/actors de l'obra són una colla que saben agafar-se les coses tal com vénen. Sense amoïnar-se per res viuen la vida amb tota la seva plenitud. I per acabar-ho d'adobar, el protagonista és més viu que la gana i sap empescar-se la troca. Tot plegat fa que l'obra sigui un gran entreteniment on sempre es juga amb la realitat i la ficció.
Una venjança estudiantina (1910), una de les poques mostres teatrals del "noucentisme" lleidatà, és un sainet de caràcter còmic i popular que evoca una estampa estudiantil d'època. Retrata les peripècies i maldecaps de quatre estudiants que passen la nit en vetlla pensant en els exàmens finals de l'endemà. Al segon acte preparen, en un cafè del poble, una juguesca contra el catedràtic que els ha suspès. Seguint les pautes marcades per la tradició del sainet estudiantil del segle XIX, Miquel Roselló ens ha llegat una comèdia que té força apunts biogràfics. Amb unes pinzellades ràpides i acolorides, mostra una postal costumista de principis de segle. I ajudat d'una ploma delicadament catòlica, dignifica, a la seva manera, la modèstia del sainet teatral; un gènere que va saber penetrar en l'esperit inquiet de les capes més humils d'aquest país durant moltes generacions. Aquesta edició, a cura d'Antoni Roselló, historiador i parent de l'autor, i Joan Cornudella, professor de llengua i literatura catalanes, descobreix una relíquia teatral que havia dormit durant més de vuitanta anys al calaix dels mals endreços. Ara ja només espera que sigui representada per algun elenc d'aficionats del nostre país.
El 1778, un Voltaire a la vellesa i al pic de la glòria, retorna a París, després de molts anys de no viure-hi. Enmig dels homenatges i de les aparicions públiques, un dia va fer una visita íntima a una seva antiga amant de joventut, la marquesa de Gouvernet. El retrat de Voltaire s'inspira en aquesta trobada i presenta una hipòtesi del que podria haver estat el diàleg entre els dos personatges.
Els ninots presenta tres parelles, tres generacions, tres maneres d'encarar-se a la vida en contínua evolució. Cap a on les porta? L'humor, sempre present, no amaga el drama de l'home i de la dona que lluiten, amb armes desiguals, per la felicitat i que ignoren, de vegades, el sentit final de la vida. ¿Serem tots els més perfectes, ingenus, obcecats, "ninots"?
Ana Caro [...] admitida en los altos círculos de la nobleza cercana al Conde Duque de Olivares, no ha dejado sin embargo documentos biográficos sobre su existencia. Su figura aparece como un fantasma oculto en la historia documental: no conocemos datos familiares, estamento, educación, estado... Ella, como los personajes femeninos de sus comedias, bajo el disfraz de mujer varonil o como amante secreta y nocturna, parece existir sólo en la escritura, velando su identidad bajo los textos.
«Sexpeare», una compañía teatral con más de dieciocho años de trayectoria, se ve obligada a actuar en un pequeño escenario de apenas un metro cuadrado, tamaño que evidencia los actuales recortes económicos y artísticos a los que ha sido reducida la cultura. Sus dos miembros, los actores Santi y Rulo, se transforman en los personajes «Santi y Rulo» y representan todo su periplo teatral hasta llegar a esta situación. Y así, nos llevan desde sus comienzos cabareteros pasando por su etapa en los grandes teatros hasta llegar al «cataclismo actual» en un viaje que mezcla ficción y realidad, verdades y mentiras, y en la que personajes, autores y actores dialogan sobre teatro, y se preguntan: ¿Es la calavera de Lorca la que sostiene el joven Hamlet? Todo esto y mucho más con mucho humor evidentemente, o mejor dicho: «sexpearemente».
Don Juan visitó, por primera vez en el año 2011, El Campo de la Cebada. Fue una visita fugaz y brillante. Una explosión de luz en el centro de la ciudad de madrid. El barrio de La Latina tuvo una nueva visita. El año 2012 nos dio otra oportunidad de ilum
Baraka es una tragicomedia sobre la amistad. La amistad entre cuarto hombres, que se conocen de cuando estudiaron en la Universidad. Cumplidos los cuarenta, cada uno de ellos descubre que su forma de ser y su vida, tanto en el plano laboral como en el afectivo, distan mucho de lo que en su día imaginaron. Y los cuatro se preguntan qué ha sido de aquella amistad... Un historiador de Arte, un político, un abogado y un director de escena vuelven a compartir unas jornadas en las que los sucesos se precipitan. Una historia de ambición despiadada, dudosa lealtad, cobardía, desencanto y anhelos. Baraka de Maria Goos es, probablemente, la obra teatral holandesa que más se ha representado en el mundo.
Iglú és la tragicomèdia d'un treballador de 47 anys que no es vol prejubilar. Tancat amb una escopeta a l'arxiu de l'empresa, amenaça de fer un disbarat. Rep la visita d'un home que assegura ser un prejubilat feliç.
Mowgli, l'infant de la jungla és una producció del Centre de Titelles de Lleida, realitzada en col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya. Un espectacle estrenat el 1998, amb el qual el TNC va obrir les portes a les seves subsegüents programacions adreçades al públic dinfants i familiar. Un muntatge teatral amb actors i titelles, a partir d El llibre de la jungla, de Rudyard Kipling, premi Nobel de literatura lany 1907. A bastament popularitzat, Mowgli és linfant perdut a la jungla que aconsegueix escapolir-se de lassetjament de Shere Kant, el tigre, i sobreviure en aquest entorn hostil, gràcies al fet désser acollit pels llops. Mowgli, però, haurà de conèixer i respectar les lleis de la jungla i aprendre tot allò que Baloo i Bagheera li ensenyaran, fins arribar a sentir-se ell mateix un llop entre els llops. Però els infants creixen i, en fer-ho, Mowgli es debatrà entre dos mons, el dels seus germans dacollida i el propi de la seva espècie; el dels homes. El primer, un món que estima, però que, a poc a poc, sent que sesmuny al seu darrere, i el segon, un món desconegut i temut alhora, al qual es veu abocat. Un món que sembla tan o més hostil que el de la jungla de la seva infantesa. Com lobra de Kipling, el muntatge pretén ser un cant a la natura, al respecte per la diversitat i una poètica reflexió a lentorn de la vida mateixa.
No hi ha pany que tanqui és un text que serveix a l'autor per explicar, a través d'un grup de comediants i per mitjà del teatre dins del teatre, una manera d'entendre i de viure la vida. Una manera fresca i viva, sense prejudicis i sense recances de cap mena. Els personatges/actors de l'obra són una colla que saben agafar-se les coses tal com vénen. Sense amoïnar-se per res viuen la vida amb tota la seva plenitud. I per acabar-ho d'adobar, el protagonista és més viu que la gana i sap empescar-se la troca. Tot plegat fa que l'obra sigui un gran entreteniment on sempre es juga amb la realitat i la ficció.
Una venjança estudiantina (1910), una de les poques mostres teatrals del "noucentisme" lleidatà, és un sainet de caràcter còmic i popular que evoca una estampa estudiantil d'època. Retrata les peripècies i maldecaps de quatre estudiants que passen la nit en vetlla pensant en els exàmens finals de l'endemà. Al segon acte preparen, en un cafè del poble, una juguesca contra el catedràtic que els ha suspès. Seguint les pautes marcades per la tradició del sainet estudiantil del segle XIX, Miquel Roselló ens ha llegat una comèdia que té força apunts biogràfics. Amb unes pinzellades ràpides i acolorides, mostra una postal costumista de principis de segle. I ajudat d'una ploma delicadament catòlica, dignifica, a la seva manera, la modèstia del sainet teatral; un gènere que va saber penetrar en l'esperit inquiet de les capes més humils d'aquest país durant moltes generacions. Aquesta edició, a cura d'Antoni Roselló, historiador i parent de l'autor, i Joan Cornudella, professor de llengua i literatura catalanes, descobreix una relíquia teatral que havia dormit durant més de vuitanta anys al calaix dels mals endreços. Ara ja només espera que sigui representada per algun elenc d'aficionats del nostre país.
El 1778, un Voltaire a la vellesa i al pic de la glòria, retorna a París, després de molts anys de no viure-hi. Enmig dels homenatges i de les aparicions públiques, un dia va fer una visita íntima a una seva antiga amant de joventut, la marquesa de Gouvernet. El retrat de Voltaire s'inspira en aquesta trobada i presenta una hipòtesi del que podria haver estat el diàleg entre els dos personatges.
Els ninots presenta tres parelles, tres generacions, tres maneres d'encarar-se a la vida en contínua evolució. Cap a on les porta? L'humor, sempre present, no amaga el drama de l'home i de la dona que lluiten, amb armes desiguals, per la felicitat i que ignoren, de vegades, el sentit final de la vida. ¿Serem tots els més perfectes, ingenus, obcecats, "ninots"?
Ana Caro [...] admitida en los altos círculos de la nobleza cercana al Conde Duque de Olivares, no ha dejado sin embargo documentos biográficos sobre su existencia. Su figura aparece como un fantasma oculto en la historia documental: no conocemos datos familiares, estamento, educación, estado... Ella, como los personajes femeninos de sus comedias, bajo el disfraz de mujer varonil o como amante secreta y nocturna, parece existir sólo en la escritura, velando su identidad bajo los textos.
«Sexpeare», una compañía teatral con más de dieciocho años de trayectoria, se ve obligada a actuar en un pequeño escenario de apenas un metro cuadrado, tamaño que evidencia los actuales recortes económicos y artísticos a los que ha sido reducida la cultura. Sus dos miembros, los actores Santi y Rulo, se transforman en los personajes «Santi y Rulo» y representan todo su periplo teatral hasta llegar a esta situación. Y así, nos llevan desde sus comienzos cabareteros pasando por su etapa en los grandes teatros hasta llegar al «cataclismo actual» en un viaje que mezcla ficción y realidad, verdades y mentiras, y en la que personajes, autores y actores dialogan sobre teatro, y se preguntan: ¿Es la calavera de Lorca la que sostiene el joven Hamlet? Todo esto y mucho más
con mucho humor evidentemente, o mejor dicho: «sexpearemente».
