Poesia escènica IV: Els déus i els homes aplega dues de les grans obres de Joan Brossa: Or i sal (1959) i Calç i rajoles (1963), dos exemples amb trets temàtics i estilístics comuns, que permeten acostar-nos a un dels dramaturgs catalans més interessants del segle XX, tant pel missatge que ens vol transmetre com per la forma poètica en què ho fa. Un tret que agermana les dues peces és la presència dels déus i les seves històries, la qual cosa qüestiona, com és habitual en Brossa, el cristianisme i l'església catòlica alhora que demostra que la necessitat espiritual de la humanitat l'ha portada a la creació de mitologies que expliquin l'existència de l'univers i de l'home. D'altra banda, les dues, sense un fil conductor clar, ens fan pensar en l'essència de la humanitat mentre aparentment ens expliquen faules estranyes o ens fan somriure per la ingenuïtat dels personatges. Tot això acompanyat d'un llenguatge que ens atrau poèticament, com observà Joan Obiols en una crítica realitzada després de la polèmica estrena d'Or i sal l'any 1961. A Calç i rajoles, de 1963, Brossa homenatja Ignasi Iglésias a partir de la darrera escena de Les garses, però introduint nous elements poètics i canviant radicalment algun parlament, de manera que l'obra adquireixi una nova intenció. Com ha dit Pere Gimferrer: «Es tracta d'un cas de insòlit dins la història del nostre teatre.» En ambdues obres es parla de déus de procedència diferent. Inventats o de cultures reals, el missatge de Brossa és clar: les mitologies poden intentar explicar la nostra existència però no es poden convertir mai en creences imposades. Al capdavall, ningú no pot estar segur de tenir la veritat.
El amor, la paz, la amistad, las relaciones familiares o las apariencias son cuestiones universales que se muestran desde la óptica juvenil con el propósito de introducir a los jóvenes en el mundo teatral y también de comprometerlos, haciéndolos partícipes de los problemas a los que nos enfrentamos actualmente.
El autor nos brinda otra adaptación de un cuento popular, en la misma clave que las otras: rescatando del secreto de la tertulia campesina aquellas historias divertidas y heterodoxas, con las que la gente común se reía de los cuentos almibarados, a través de personajes del pueblo que se burlaban y triunfaban en los ambientes cortesanos, tras romper todas las convenciones de los llamados «cuentos de hadas». Un verdadero regalo para la correcta inteligencia de la sabiduría popular enriquecido con las graciosas ilustraciones de Susana Rosique
This work has been selected by scholars as being culturally important and is part of the knowledge base of civilization as we know it.This work is in the public domain in the United States of America, and possibly other nations. Within the United States, you may freely copy and distribute this work, as no entity (individual or corporate) has a copyright on the body of the work.Scholars believe, and we concur, that this work is important enough to be preserved, reproduced, and made generally available to the public. To ensure a quality reading experience, this work has been proofread and republished using a format that seamlessly blends the original graphical elements with text in an easy-to-read typeface.We appreciate your support of the preservation process, and thank you for being an important part of keeping this knowledge alive and relevant.
This work has been selected by scholars as being culturally important and is part of the knowledge base of civilization as we know it.This work is in the public domain in the United States of America, and possibly other nations. Within the United States, you may freely copy and distribute this work, as no entity (individual or corporate) has a copyright on the body of the work.Scholars believe, and we concur, that this work is important enough to be preserved, reproduced, and made generally available to the public. To ensure a quality reading experience, this work has been proofread and republished using a format that seamlessly blends the original graphical elements with text in an easy-to-read typeface.We appreciate your support of the preservation process, and thank you for being an important part of keeping this knowledge alive and relevant.
Murder? Witchcraft? Ghost? It's all in Macbeth. But if your like many people, you just don't get it! If you don't understand Shakespeare, then you are not alone. If you have struggled in the past reading Shakespeare, then BookCaps can help you out. This book is a modern translation of Macbeth. The original text is also presented in the book, along with a comparable version of the modern text.
Manuel Vieites García fixo a traducción de Vellos tempos e A festa de aniversario, dúas das pezas máis representativas de Harold Pinter, un dos autores máis trascendentais da dramaturxia inglesa contemporánea, que ocupa un lugar central na historia da literatura dramática do universo mundo. Pinter, membro de Amnistía Internacional, ten alentado a creación de moi diversos foros de debate, sempre na defensa dos dereitos civís, da liberdade de expresión e contra a censura. Situado inicialmente pola crítica no ámbito do que se deu en chamar teatro do absurdo, a súa obra reborda calquera tentativa de etiquetado e constitúe unha singular aproximación ó estudio da conducta humana e unha denuncia permanente das diferentes maneiras en que o totalitarismo invade e se instala na vida cotiá. En Vellos tempos e en A festa de aniversario aparecen as tres cuestións claves para analizar a obra de Pinter: a ameza que permanentemente acosa ó individuo, do que xamais sabemos como vai aparecer e cales son as súas causas e finalidades; as dificultades para establecer unha comunicación entre os seres humanos que vai máis aló dos tópicos e dos lugares comúns cos que se inician as dúas pezas; e a imposibilidade de verificar ou dar por certos determinados acontecementos do pasado que condicionan o presente. A dominación e a crueldade, xunto coa extrema fraxilidade do ser humano que pode ser destruído, desintegrado, nun simple instante, e non importa tanto saber que é o verdugo senón constatar que os verdugos existen, quizais sexa unha das conclusións que o lector poida tirar da lectura destas dúas excelentes pezas.
Flores de Dunsinane, Premio Álvaro Cunqueiro para Textos Teatrais 2009, é unha fermosa peza sobre a conciencia humana inspirada nun clásico: o Macbeth de Shakespeare. O protagonista é o fillo dun dos compañeiros de armas de Macbeth, a quen este mandara asasinar. Grazas á súa astucia, chega a rei de Escocia para, finalmente, vello e moribundo, recibir a visita dos seus antecesores, os Macbeth, cos que revive o seu sanguento reinado. En Flores de Dunsinane destaca o emprego dunha linguaxe rica, poética e expresiva dramaticamente, segundo salientou o xurado, e ofrece novas luces dos personaxes na súa reinterpretación do Macbeth.
This work has been selected by scholars as being culturally important and is part of the knowledge base of civilization as we know it.This work is in the public domain in the United States of America, and possibly other nations. Within the United States, you may freely copy and distribute this work, as no entity (individual or corporate) has a copyright on the body of the work.Scholars believe, and we concur, that this work is important enough to be preserved, reproduced, and made generally available to the public. To ensure a quality reading experience, this work has been proofread and republished using a format that seamlessly blends the original graphical elements with text in an easy-to-read typeface.We appreciate your support of the preservation process, and thank you for being an important part of keeping this knowledge alive and relevant.
Un autor mancat d'inspiració, una secretària que s'amaga per fumar, un jove que vol publicar els seus treballs Un ambient agitat i salpebrat amb la presència d'una actriu que l'amalgama. Què és més fals, cercar un argument en un llibre antic i plagiar-lo, o manipular la realitat perquè s'adigui amb el que nosaltres volem? És només en el teatre on s'altera la realitat en funció d'interessos amagats darrere una pantalla invisible? És només en el teatre on els personatges accedeixen al que sigui per assolir els seus somnis? Són només els espectadors els que frueixen veient les històries de fora estant? Són creadors tots els escriptors que ho semblen? Són tan poderosos els que fan ostentació del seu poder sobre qui els envolta? Són vius els que caminen? Són morts tots els que desapareixen? És certa l'afirmació que "En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira; todo es del color del cristal con que se mira"? Aquesta obra va obtenir el Premi Literari de Teatre La Carrova 1998.
Poesia escènica IV: Els déus i els homes aplega dues de les grans obres de Joan Brossa: Or i sal (1959) i Calç i rajoles (1963), dos exemples amb trets temàtics i estilístics comuns, que permeten acostar-nos a un dels dramaturgs catalans més interessants del segle XX, tant pel missatge que ens vol transmetre com per la forma poètica en què ho fa. Un tret que agermana les dues peces és la presència dels déus i les seves històries, la qual cosa qüestiona, com és habitual en Brossa, el cristianisme i l'església catòlica alhora que demostra que la necessitat espiritual de la humanitat l'ha portada a la creació de mitologies que expliquin l'existència de l'univers i de l'home. D'altra banda, les dues, sense un fil conductor clar, ens fan pensar en l'essència de la humanitat mentre aparentment ens expliquen faules estranyes o ens fan somriure per la ingenuïtat dels personatges. Tot això acompanyat d'un llenguatge que ens atrau poèticament, com observà Joan Obiols en una crítica realitzada després de la polèmica estrena d'Or i sal l'any 1961. A Calç i rajoles, de 1963, Brossa homenatja Ignasi Iglésias a partir de la darrera escena de Les garses, però introduint nous elements poètics i canviant radicalment algun parlament, de manera que l'obra adquireixi una nova intenció. Com ha dit Pere Gimferrer: «Es tracta d'un cas de insòlit dins la història del nostre teatre.» En ambdues obres es parla de déus de procedència diferent. Inventats o de cultures reals, el missatge de Brossa és clar: les mitologies poden intentar explicar la nostra existència però no es poden convertir mai en creences imposades. Al capdavall, ningú no pot estar segur de tenir la veritat.
El amor, la paz, la amistad, las relaciones familiares o las apariencias son cuestiones universales que se muestran desde la óptica juvenil con el propósito de introducir a los jóvenes en el mundo teatral y también de comprometerlos, haciéndolos partícipes de los problemas a los que nos enfrentamos actualmente.
El autor nos brinda otra adaptación de un cuento popular, en la misma clave que las otras: rescatando del secreto de la tertulia campesina aquellas historias divertidas y heterodoxas, con las que la gente común se reía de los cuentos almibarados, a través de personajes del pueblo que se burlaban y triunfaban en los ambientes cortesanos, tras romper todas las convenciones de los llamados «cuentos de hadas». Un verdadero regalo para la correcta inteligencia de la sabiduría popular enriquecido con las graciosas ilustraciones de Susana Rosique
This work has been selected by scholars as being culturally important and is part of the knowledge base of civilization as we know it.This work is in the public domain in the United States of America, and possibly other nations. Within the United States, you may freely copy and distribute this work, as no entity (individual or corporate) has a copyright on the body of the work.Scholars believe, and we concur, that this work is important enough to be preserved, reproduced, and made generally available to the public. To ensure a quality reading experience, this work has been proofread and republished using a format that seamlessly blends the original graphical elements with text in an easy-to-read typeface.We appreciate your support of the preservation process, and thank you for being an important part of keeping this knowledge alive and relevant.
This work has been selected by scholars as being culturally important and is part of the knowledge base of civilization as we know it.This work is in the public domain in the United States of America, and possibly other nations. Within the United States, you may freely copy and distribute this work, as no entity (individual or corporate) has a copyright on the body of the work.Scholars believe, and we concur, that this work is important enough to be preserved, reproduced, and made generally available to the public. To ensure a quality reading experience, this work has been proofread and republished using a format that seamlessly blends the original graphical elements with text in an easy-to-read typeface.We appreciate your support of the preservation process, and thank you for being an important part of keeping this knowledge alive and relevant.
Murder? Witchcraft? Ghost? It's all in Macbeth. But if your like many people, you just don't get it! If you don't understand Shakespeare, then you are not alone. If you have struggled in the past reading Shakespeare, then BookCaps can help you out. This book is a modern translation of Macbeth. The original text is also presented in the book, along with a comparable version of the modern text. 
Manuel Vieites García fixo a traducción de Vellos tempos e A festa de aniversario, dúas das pezas máis representativas de Harold Pinter, un dos autores máis trascendentais da dramaturxia inglesa contemporánea, que ocupa un lugar central na historia da literatura dramática do universo mundo. Pinter, membro de Amnistía Internacional, ten alentado a creación de moi diversos foros de debate, sempre na defensa dos dereitos civís, da liberdade de expresión e contra a censura. Situado inicialmente pola crítica no ámbito do que se deu en chamar teatro do absurdo, a súa obra reborda calquera tentativa de etiquetado e constitúe unha singular aproximación ó estudio da conducta humana e unha denuncia permanente das diferentes maneiras en que o totalitarismo invade e se instala na vida cotiá. En Vellos tempos e en A festa de aniversario aparecen as tres cuestións claves para analizar a obra de Pinter: a ameza que permanentemente acosa ó individuo, do que xamais sabemos como vai aparecer e cales son as súas causas e finalidades; as dificultades para establecer unha comunicación entre os seres humanos que vai máis aló dos tópicos e dos lugares comúns cos que se inician as dúas pezas; e a imposibilidade de verificar ou dar por certos determinados acontecementos do pasado que condicionan o presente. A dominación e a crueldade, xunto coa extrema fraxilidade do ser humano que pode ser destruído, desintegrado, nun simple instante, e non importa tanto saber que é o verdugo senón constatar que os verdugos existen, quizais sexa unha das conclusións que o lector poida tirar da lectura destas dúas excelentes pezas.
Flores de Dunsinane, Premio Álvaro Cunqueiro para Textos Teatrais 2009, é unha fermosa peza sobre a conciencia humana inspirada nun clásico: o Macbeth de Shakespeare. O protagonista é o fillo dun dos compañeiros de armas de Macbeth, a quen este mandara asasinar. Grazas á súa astucia, chega a rei de Escocia para, finalmente, vello e moribundo, recibir a visita dos seus antecesores, os Macbeth, cos que revive o seu sanguento reinado. En Flores de Dunsinane destaca o emprego dunha linguaxe rica, poética e expresiva dramaticamente, segundo salientou o xurado, e ofrece novas luces dos personaxes na súa reinterpretación do Macbeth.
This work has been selected by scholars as being culturally important and is part of the knowledge base of civilization as we know it.This work is in the public domain in the United States of America, and possibly other nations. Within the United States, you may freely copy and distribute this work, as no entity (individual or corporate) has a copyright on the body of the work.Scholars believe, and we concur, that this work is important enough to be preserved, reproduced, and made generally available to the public. To ensure a quality reading experience, this work has been proofread and republished using a format that seamlessly blends the original graphical elements with text in an easy-to-read typeface.We appreciate your support of the preservation process, and thank you for being an important part of keeping this knowledge alive and relevant.
Un autor mancat d'inspiració, una secretària que s'amaga per fumar, un jove que vol publicar els seus treballs Un ambient agitat i salpebrat amb la presència d'una actriu que l'amalgama. Què és més fals, cercar un argument en un llibre antic i plagiar-lo, o manipular la realitat perquè s'adigui amb el que nosaltres volem? És només en el teatre on s'altera la realitat en funció d'interessos amagats darrere una pantalla invisible? És només en el teatre on els personatges accedeixen al que sigui per assolir els seus somnis? Són només els espectadors els que frueixen veient les històries de fora estant? Són creadors tots els escriptors que ho semblen? Són tan poderosos els que fan ostentació del seu poder sobre qui els envolta? Són vius els que caminen? Són morts tots els que desapareixen? És certa l'afirmació que "En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira; todo es del color del cristal con que se mira"? Aquesta obra va obtenir el Premi Literari de Teatre La Carrova 1998.