Ir al contenidoHistoria regional y nacional
Durant molts segles, ca la Torre ha estat la casa pairal més important de Vandellòs i bona part de les activitats econòmiques i socials dels veïns d'aquest municipi han estat relacionades, directament o indirectament, amb la família Vernet, propietaris d'aquesta casa. Era previsible que ca la Torre guardés un important arxiu familiar. Quan l'any 2006 l'Ajuntament va comprar la casa pairal, es va tenir accés a l'arxiu, i les previsions foren superades amb escreix. Així, doncs, el llibre que teniu a les mans n'és una mostra: la documentació conservada a la casa era molt important, tant per al coneixement de la gènesi i el desenvolupament de la mateixa història familiar com pel que fa referència a la història local. Aquest segon aspecte és molt valuós, ja que l'Arxiu Municipal fou pràcticament destruït durant la Guerra Civil.
La Plaza Mayor se construyó sobre una antigua laguna. Nació como lugar de mercado y conservó su función comercial hasta finales del siglo pasado. Fue escenario de todo tipo de celebraciones: corridas de toros, autos de fe, ejecuciones, representaciones teatrales, torneos, canonizaciones y proclamaciones, etc. A través de las páginas de este libro sabrá desde el número exacto de balcones que tiene la plaza hasta quién es Cirilo, el fantasma que algunos vecinos afirman haber visto.
Entre 1909 i 1971, l'arribada de l'electricitat a les cases fou un gran trasbals econòmic i social per a Solsona. Aquest és el rerefons històric de Cacics i menestrals, una novel·la que té com a protagonistes dos personatges reals: un de dretes i l'altre d'esquerres que lluiten per ser els capdavanters en il·luminar millor la ciutat. I, a més, un personatge de ficció, un campaner, que al ritme dels seus tocs, marca el temps. Tot això en un any en què se succeïren els fets més esgarrifosos amb l'enfrontament dels dos personatges, al capdavant dels seus bàndols.
Mi nombre es Lucas de Antioquía. Estos pliegos manuscritos los he ido escribiendo, tarde a tarde; los primeros, en mi casa paterna de Antioquía, tercera ciudad del mundo grecorromano, con su muralla de las trescientas torres, en una de las cuales yo nací. Yo era muy niño y vivía muy lejos de donde sucedieron estas cosas, pero intenté ir recogiendo en estos papiros, a modo de vademécum: lo que iba oyendo, y escuchando, y rumiando de mis mayores y de, mis mejores amigos especialmente Pablo de Tarso; lo que contaban las gentes sencillas que lo vivieron personalmente, que fueron testigos de todo ello. Siempre me ha encantado escuchar a los testigos de las cosas que pasaron. Tardé más de lo debido en convencerme de cómo ardían en mi corazón.
Convertida hoy en una calle moderna y comercial, la calle Fuencarral es una de las más antiguas de Madrid. Empezó siendo una vía de entrada, con la que se comunicaba con el vecino pueblo de Fuencarral, pero a medida que la ciudad crecía lo hacía la calle, donde se concentraban posadas, centros de enseñanza o las profesiones liberales. En ella se estableció uno de los centros asistenciales más importantes de Madrid, el Real Hospicio de San Fernando, y el convento de los Agonizantes, desaparecido durante las desamortizaciones. También tuvo su propia crónica negra, entre finales del siglo xix y principios del xx, los conocidos como crímenes de la calle Fuencarral.
Hi ha imatges relatives als jueus, consagrades tant per la tradició historiogràfica com per una literatura hostil, difícils d'arraconar. La de l'usurer empedreït potser és la que ha arrelat amb més força, acompanyada de la d'un subjecte passiu, eternament víctima de la història, que desplega la vida al si de comunitats tancades, amb escassos contactes enllà de les muralles que les encerclen. Ferran Garcia-Oliver, amb aquest llibre, producte de vint-i-cinc anys de recerca, mira de trencar amb el que no són sinó tòpics acomodaticis mitjançant materials documentals que illuminen les vicissituds de la vida quotidiana. Les comunitats jueves no es dedicaven sols al préstec, estaven escindides per la lluita pel poder de les aljames, la violència verbal i física hi feia estralls i, sobretot, romanien obertes a un conjunt de contactes amb la comunitat cristiana que depassaven els cercles de les transaccions i els negocis, i es materialitzaven en un fecund «mercat social», inclòs el sexual. Negligir l'animadversió latent, que desembocà en la tragèdia dels avalots de 1391, seria absurd, però la coexistència secular entre jueus i cristians fou molt més complexa i sovint feta des de criteris pragmàtics per tal de fer-la més suportable i beneficiosa. L'entesa estava formulada sobre la «tolerància» del cristianisme triomfant, que consentia els altres des d'una supremacia garantida per la força de les armes, el corpus legislatiu i l'ordre judicial. Amb tot, els murs separadors eren fràgils i fins i tot inexistents, per la raó que en molts llocs vivien mesclats sense cap repugnància.
La historia de la Segunda República española parece condenada a la controversia ideológica y a servir como arma arrojadiza en la política actual. Aunque desde la llegada de la democracia se había avanzado notablemente en el análisis riguroso de ese período, en los últimos años han resurgido las visiones maniqueas y simplistas de hechos que fueron, en verdad, complejos. El eterno debate sobre los orígenes de la Guerra Civil de 1936 encontrará aquí respuestas sugerentes y novedosas.
La revuelta de las Quintas puso de manifiesto la voluntad y capacidad de resistencia que la sociedad catalana seguía planteando a la monarquía borbónica sesenta años después de 1714. El texto de 1773-1774, rescatado por el profesor Lluís Roura de la Universidad Autónoma de Barcelona, hace patente, por una parte, la política anticatalana de la Corte de Madrid, y por la otra, el espíritu resistente de la sociedad catalana contra las acciones adversas de todo tipo por parte de los gobiernos del Estado.
