Ir al contenidoHistoria regional y nacional
La Vila Constantina, amb carta de repoblament de 1165, prendrà més endavant el nom de Selva i, per diferenciar-la dels altres homònims geogràfics, del Camp, en pertànyer a la regió coneguda així per la riquesa dels seus conreus. D'aquesta manera, s'uneixen en la toponímia dos mots quasi bé antònims: selva o bosc, i camp o cultiu. Ja en la seva onomàstica trobem una forma que defineix un col·lectiu humà innovador i transformador. Aquest treball de síntesi pretén ser una senzilla eina per aproximar les noves generacions a endinsar-se en el coneixement del poble dels seus pares, en la seva història, patrimoni o tradicions. Igualment, intenta descobrir-lo, una mica més, als nouvinguts que en els darrers anys han triat aquest lloc per a viure-hi, crear una família o treballar-hi. I per què no, pot ser una guia per a tots aquells que vulguin visitar la vila de la qual l'erudit Onofre Manescal a primers del s. XVII en parlava amb termes elogiosos com "el terme es pot dir jardí i tot ell apar que sia hort... trobarem tanta varietat de coses i amb tanta abundància quanta n'hi hagi en altra terra servada proporció" o "en esta vila als vicis es dóna poca entrada i a les virtuts se fa molt bon acolliment".
Aquesta edició presenta l'obra literària i cartogràfica d'Antoni de Montserrat fins ara desconeguda en el nostre país, acompanyada d'una biografia, set-centes notes i seixanta imatges. El Mongolicae Legationis Commentarius descriu els viatges del jesuïta català per Àsia, des de l'Índia fins a Pakistan i Afganistan. Montserrat ens hi descobreix ètnies, tradicions i religions, moltes d'elles descrites per primer cop a Occident. Els tibetans, caxmiris i paixtus del segle XVI són alguns dels pobles que l'autor ens presenta. El seu llibre ens transporta a les serralades més altes del planeta (Himàlaia, Karakoram i Hindu Kush), als rius Indus i Yamuna, i a ciutats que van captivar la imaginació d'Europa com Agra, Delhi, Lahore, Peshwar i Kabul.
Caminando por las Hurdes, publicada originalmente en volumen en 1960, obtuvo un gran eco dentro y fuera de España, siendo traducida a numerosos idiomas y publicada en la revista Les Temps Modernes, dirigida por Jean-Paul Sartre, en aquel momento la revista literaria más prestigiosa del mundo. Obra de gran calidad, testimonio antropológico de gran valor, se enmarca en la estela de viajeros por las Hurdes como Unamuno y Buñuel, autor del célebre documental Tierra sin pan. Caminando por las Hurdes es considerada por la crítica como unos de los mejores libros de literatura de viajes escritos en España. El carácter testimonial sobre el atraso de la comarca, felizmente superado, es hoy sólo un elemento más del libro, y es de esperar que esta recuperación contribuya a despertar el interés por esa hermosa comarca.
Per conèixer els orígens de Catalunya ens hem de remuntar als pobles bàrbars/germànics i, dentre aquests, en especial als francs i als gots visigots. Els reis francs carolingis nombraren els primers comtes de la GOTHIA des de finals del segle VIII, com Borrell I (798). Els gots visigots establerts a Aquitània des del 418 es traslladaren majoritàriament al Narbonès i als vessants del Pirineu Oriental com a conseqüència de perdre la batalla de Vouillé (507) contra els francs, territoris que durant més de 400 anys passaren a denominar-se GOTHIA, don deriva GOTHOLONIA Catalunya, que capitanejada pel comtat de Barcelona, en temps en què Osona disputa-va la primacia eclesiàstica a Tarragona, els seus dominis abas-taven des del Roine fins a lEbre, i la majoria dels primers comtes eren també dorigen got, com el mateix Guifré I Wifred el Pilós.
Este libro tiene como principal objetivo el estudio de la creación y desarrollo de la red de transportes en la esquina suroriental de la Península Ibérica, durante la segunda mitad del siglo XIX y la primera del XX.
A lo largo de toda la prehistoria e historia antigua y medieval, únicamente durante el reinado del navarro Sancho III el Mayor, estuvieron unidos políticamente los territorios que ocupaban vascones, caristios, bárdulos, berones, autrigones y más tarde, vascos o navarros. Por eso Sancho III se denominó a sí mismo rey Vascón. En este libro se nos presenta la historia de una tierra que tenía en común la misma lengua, el mismo derecho público y privado, similares instituciones y parecidos comportamientos y mentalidades. Unas tierras que, bajo distintos dominios políticos, constituían un único pueblo: Euskal Herria.