En la tradició folklòrica catalana les fades són conegudes amb el nom dencantades, dones daigua, goges, aloges, sirenes, dames. Es localitzen principalment al Pirineu, prepirineu i Montseny en sentit ampli, si bé també apareixen en forma de sirenes en alguns indrets costaners. La localització geogràfica és precisa, tant si són llacs com estanys, caus, muntanyes, conductes subterranis, rius, fonts, cascades... Shi destaca la bellesa i el misteri, així com el perill darriscar-shi. Normalment, es presenten com llocs molt atractius, on es dansa, es fan àpats de festa, se senten músiques i shi veuen llums. Sovint un fil imperceptible o una malla invisible deturen els intents dintrusió per part de temeraris agosarats i, a la vegada, estableixen la frontera entre el món dels humans i el món de les fades.
No hi ha cap dubte que en Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, ha estat la figura més recordada i idealitzada en la memòria popular de tot el bandolerisme català. Va néixer a la Sala de Viladrau el 1594 i es casà amb la pubilla del mas Ser-rallonga de Querós d'on prengué el nom. Fou executat a Barcelona el gener de 1634, després que el prengueren a Santa Coloma de Farners. Sabem que era presumit i valent, molt fidel als seus amics i de temperament arrauxat. En Serrallonga va ser un pagès dels verals més aïllats de les Guilleries que va aconseguir ser el cap del bandolerisme català, heroi dels més febles i font d'inspiració d'artistes. La tradició oral explica que la colla d'en Serrallonga, del bàndol nyerro, era una quadrilla molt activa que havia arribat a tenir fins a dos-cents bandolers. També es diu que robava als rics per donar-ho als pobres i que a les coves hi tenia molt d'or amagat. Segons la llegenda, la Joana i el Fadrí de Sau varen seguir la seva obra.
Interesante recopilación de refranes ganaderos oscenses, realizada a partir de las encuestas efectuadas en diferentes localidades altoaragonesas. Asimismo, se incluyen sentencias, frases hechas, adivinanzas y juegos de palabras.