Dous elementos gráficos cruzados conforman o X, un grafema que representa a singularidade da nosa lingua. Arredor deste concepto, o calígrafo e artista Lázaro Enríquez creou este libro co que Xerais quixo celebrar os primeiros vinte e cinco anos do seu traballo. Un ideal editorial convertiu a letra X nun xogo para unha ducia de poetas co reto de elaborar un poema onde o X fose protagonista e o contido xogara, bailara e ata rira da proposta realizada. Un libro, pois, que establece un diálogo entre as variacións gráficas e pictóricas do grafema, creadas polo artista, e os textos escritos expresamente para a obra por doce das e dos nosos poetas (Marilar Aleixandre, Fran Alonso, Xosé María Álvarez Cáccamo, Anxo Angueira, Xela Arias, María do Cebreiro, Ramiro Fonte, Antonio García Teijeiro, Xosé Miranda, Chus Pato, Ana Romaní e Xavier Seoane). Un libro absolutamente singular, onde o X convértese no único protagonista visual, diversificándose na interpretación textual dos poetas como espazo para un signo: musa matemática da incógnita e da unión, enerxía que xermola, xorne de nós e seixo orixinal, xen oculto, xoia da amizade, símbolo da xustiza, metáfora do traballo poético, lingua atravesada
Sóc una flor, un estel, un núvol viatger... És un llibre de poemes basat en la natura i les estacions. Amb un llenguatge senzill i juganer propi d'un infant, intenta apropar el lector a la riquesa d'aquest univers gratuït i meravellós que ens regala la naturalesa, amb tota la grandària i totes les petiteses.
Uno se va a morir a solas a solas en lo oscuro lejos de lo que uno fue o creyó ser uno se muere entre los sentimientos más simples en la sorpresa enorme de estarse muriendo uno se hace un hueco en la oscuridad y se echa ahí como un animal
Antología de jóvenes poetas cordobeses. Coordinada por José Ignacio Montoto. Participan los poetas: María González Jesús Leirós Ana Castro Ángel de la Torre José Ignacio Fernández Carmen Rocamora Alba Moon Estefanía Cabello Selene Urbano
Este cancionero de los amantes de Teruel es una obra colectiva que fue recopilando el cronista de la provincia de Teruel, don Domingo Gascón y Guimbas, en la que se dan cita 500 composiciones o cantares escritos por los mejores poetas contemporáneos al propio recolector y que tenían como fuente de inspiración la magnífica leyenda de los amantes de Teruel.
HABLANDO DE LEYENDAS recupera poemas de más de 33 autores de las Islas Británicas cuyo denominador común es haber combatido en España contra el fascismo durante la Guerra Civil Española integrados en las legendarias Brigadas Internacionales.
La situación geográfica de Marruecos le otorga un papel tan periférico como estratégico y ofrece a los creadores un abanico de posibilidades en lo social y lo cultural. Los autores presentados en este volumen colectivo trascienden los márgenes de la página y exceden el acto estético. Su poesía es rasgo de identidad, palabra del origen, sueño de la lengua, transformación del tiempo, conocimiento de la intimidad de las cosas, resistencia, disidencia, canto, grito, olvido, salvación, medio y fin.
Síntesis perfecta de la obra del creador, ofrece a los lectores una selección de los poemas más significativos y representativos de las distintas etapas de su vida.
Este primer tomo de la Antología de la poesía española recoge obras de los siguientes poetas:Salvador Rueda. Rubén Darío. R.M. del Valle-Inclán. Manuel Machado. Francisco Villaespesa. Vicente Medina. Gabriel y Galán. Unamuno. Antonio Machado. Enrique Díez-Canedo. Tomás Morales. Mauricio Bacarise. Pérez de Ayala. Juan Rmaón Jiménez. Adriano del Valle. Guillermo de Torre. Pedro Garfias. León Felipe. José Moreno Villa. Juan Larrea. Domenchina. Fernando Villalón. Salinas. Guillén.Bergamín. Gerardo Diego. García Lorca. Aleixandre. Dámaso Alonso. Emilio Prados. Alberti. Cernuda. Altolaguirre. José María Hinojosa. Miguel Hernández. Legazpi. José Martínez Arenas. Freancisco Javier Martín Abril. Adolfo Sánchez Vázquez. Vicente Rioja. Ortiz y José María Luelmo.
Miquel Desclot és un dels millors traductors de poesia catalans de tots els temps.Un recull de poesia extraordinari: ampli, variat, amb múltiples registres ?una autèntica antologia universal. «Desclot ha dedicat el gruix de la seva carrera d?escriptor, una de les més consistents i més compromeses amb l?art d?escriure de l?actual panorama literari, a la traducció de poesia, entesa no pas com un apèndix dels gèneres poètics sinó com un gènere poètic autònom, caracteritzat per la seva projecció a les poesies del món. El títol de la selecció, «De tots els vents», a més d?indicatiu de l?amplitud de banda de les antenes de Desclot, és el més adequat a la seva complexió d?escriptor traductor tot terreny amb la condició que en la totalitat dels vents no es banalitzin les múltiples procedències dels poetes traduïts, sinó que s?hi entengui l?ambició d?abastar el tot, l?única rosa dels vents digna de marcar el rumb del poeta ennavegat en les aigües de la contemporaneïtat.»Entrar a les traduccions de Miquel Desclot és, a més d?entrar a la poesia universal progressiva i a més d?entrar a l?obrador del poeta/traductor, arribar al cor de la poesia.»Ricard Torrents [fragment del pròleg]«En una cultura normal i endreçada ?cosa que la nostra encara no és?, cada generació edita i rellegeix els seus clàssics; així mateix, també cada generació hauria de poder traduir els clàssics de fora, i fer-los seus tornant a dir les mateixes coses amb paraules noves. És el que ha fet ara en Miquel en aquest volum de versos, uns versos dels quals ja ens havia donat un petit tast fa anys al seu recull de versions poètiques, De tots els vents (2004), que a mi em sembla un dels llibres de poesia més bons que s?hagin publicat aquí en molt de temps.»Si el llegiu, i us animo a tots a llegir-lo, perquè us ho passareu molt bé i al final sereu una mica més savis, veureu que en aquests poemes, de Tu Fu a Martim Codax, de Dante a Ronsard, de Shakespeare a Goethe, de Rimbaud a Eliot, no hi ha cap ?rastre penós? de ?l?esclavatge i angúnies de l?equivalència? de què parla Carner, defectes que són tan habituals en les versions de poesia. I, malgrat tot, l?equivalència hi és perfecta, i l?exigència de precisió, religiosament portada a aquell extrem de ?mena de temor de Déu?, segons el passatge que he citat fa un moment.»Anna Alberni, en la presentació del llibre Sol, jo, cremant a l'ombra de Michelangelo Buonarroti (versions de Miquel Desclot)Miquel Desclot(Barcelona, 1952) És poeta, prosista i traductor. D?ençà de 1971, en què va publicar les primeres obres, s?ha produït regularment en camps literaris força variats. Ha publicat Cançons de la lluna al barret (1978), A la punta de la llengua (1980), Auques i espantalls (1987, premi Pere Quart), Llibre de Durham (1992, premi de la crítica Serra d?Or), Bestiolari de la Clara (1992, premi de la crítica Serra d?Or), Per tot coixí les herbes (1994, premi Cavall Verd), Saps la terra on floreix el llimoner? (2000, premi de la crítica Serra d?Or), Més música, mestre! (2001, premio nacional de Literatura Infantil y Juvenil), El jardí de les malícies (2001), Pare, saps què? (2002) i L'edat d'or de la música (2003), entre d?altres. Va publicar una gran antologia de les seves versions poètiques en el volum De tots els vents (2004). Sol, jo, cremant a l'ombra (2010) és el seu darrer llibre de traducció, amb poemes de Miquel Àngel Buonarroti.
Si bien nacidos todos ellos dentro de un breve lapso de diez años, los poetas reunidos en este estuche proporcionan una insuperable muestra de tres hitos diversos, igualmente valiosos y representativos de la poesía española contemporánea. Si JAIME GIL DE BIEDMA (1929-1990) se encuentra en el origen de la importante y controvertida corriente literaria conocida por el nombre de poesía de la experiencia y la lírica de JOSÉ HIERRO (1922-2002) no tardó en rebasar lo que en su día pudo entenderse como estética de posguerra, para elevarse a una poesía de interés y proyección universales, la personalísima voz de ANTONIO GAMONEDA (1931), mucho tiempo desatendida quizá por su voluntario apartamiento de grupos, generaciones y cenáculos, se alza sin embargo como una de las cotas expresivas más singulares e interesantes de los últimos tiempos.
Dous elementos gráficos cruzados conforman o X, un grafema que representa a singularidade da nosa lingua. Arredor deste concepto, o calígrafo e artista Lázaro Enríquez creou este libro co que Xerais quixo celebrar os primeiros vinte e cinco anos do seu traballo. Un ideal editorial convertiu a letra X nun xogo para unha ducia de poetas co reto de elaborar un poema onde o X fose protagonista e o contido xogara, bailara e ata rira da proposta realizada. Un libro, pois, que establece un diálogo entre as variacións gráficas e pictóricas do grafema, creadas polo artista, e os textos escritos expresamente para a obra por doce das e dos nosos poetas (Marilar Aleixandre, Fran Alonso, Xosé María Álvarez Cáccamo, Anxo Angueira, Xela Arias, María do Cebreiro, Ramiro Fonte, Antonio García Teijeiro, Xosé Miranda, Chus Pato, Ana Romaní e Xavier Seoane). Un libro absolutamente singular, onde o X convértese no único protagonista visual, diversificándose na interpretación textual dos poetas como espazo para un signo: musa matemática da incógnita e da unión, enerxía que xermola, xorne de nós e seixo orixinal, xen oculto, xoia da amizade, símbolo da xustiza, metáfora do traballo poético, lingua atravesada
Sóc una flor, un estel, un núvol viatger... És un llibre de poemes basat en la natura i les estacions. Amb un llenguatge senzill i juganer propi d'un infant, intenta apropar el lector a la riquesa d'aquest univers gratuït i meravellós que ens regala la naturalesa, amb tota la grandària i totes les petiteses.
Uno se va a morir a solas a solas en lo oscuro lejos de lo que uno fue o creyó ser uno se muere entre los sentimientos más simples en la sorpresa enorme de estarse muriendo uno se hace un hueco en la oscuridad y se echa ahí como un animal
Antología de jóvenes poetas cordobeses. Coordinada por José Ignacio Montoto. Participan los poetas: María González Jesús Leirós Ana Castro Ángel de la Torre José Ignacio Fernández Carmen Rocamora Alba Moon Estefanía Cabello Selene Urbano
Este cancionero de los amantes de Teruel es una obra colectiva que fue recopilando el cronista de la provincia de Teruel, don Domingo Gascón y Guimbas, en la que se dan cita 500 composiciones o cantares escritos por los mejores poetas contemporáneos al propio recolector y que tenían como fuente de inspiración la magnífica leyenda de los amantes de Teruel.
HABLANDO DE LEYENDAS recupera poemas de más de 33 autores de las Islas Británicas cuyo denominador común es haber combatido en España contra el fascismo durante la Guerra Civil Española integrados en las legendarias Brigadas Internacionales.
La situación geográfica de Marruecos le otorga un papel tan periférico como estratégico y ofrece a los creadores un abanico de posibilidades en lo social y lo cultural. Los autores presentados en este volumen colectivo trascienden los márgenes de la página y exceden el acto estético. Su poesía es rasgo de identidad, palabra del origen, sueño de la lengua, transformación del tiempo, conocimiento de la intimidad de las cosas, resistencia, disidencia, canto, grito, olvido, salvación, medio y fin.
Síntesis perfecta de la obra del creador, ofrece a los lectores una selección de los poemas más significativos y representativos de las distintas etapas de su vida.
Este primer tomo de la Antología de la poesía española recoge obras de los siguientes poetas:Salvador Rueda. Rubén Darío. R.M. del Valle-Inclán. Manuel Machado. Francisco Villaespesa. Vicente Medina. Gabriel y Galán. Unamuno. Antonio Machado. Enrique Díez-Canedo. Tomás Morales. Mauricio Bacarise. Pérez de Ayala. Juan Rmaón Jiménez. Adriano del Valle. Guillermo de Torre. Pedro Garfias. León Felipe. José Moreno Villa. Juan Larrea. Domenchina. Fernando Villalón. Salinas. Guillén.Bergamín. Gerardo Diego. García Lorca. Aleixandre. Dámaso Alonso. Emilio Prados. Alberti. Cernuda. Altolaguirre. José María Hinojosa. Miguel Hernández. Legazpi. José Martínez Arenas. Freancisco Javier Martín Abril. Adolfo Sánchez Vázquez. Vicente Rioja. Ortiz y José María Luelmo.
Miquel Desclot és un dels millors traductors de poesia catalans de tots els temps.Un recull de poesia extraordinari: ampli, variat, amb múltiples registres ?una autèntica antologia universal. «Desclot ha dedicat el gruix de la seva carrera d?escriptor, una de les més consistents i més compromeses amb l?art d?escriure de l?actual panorama literari, a la traducció de poesia, entesa no pas com un apèndix dels gèneres poètics sinó com un gènere poètic autònom, caracteritzat per la seva projecció a les poesies del món. El títol de la selecció, «De tots els vents», a més d?indicatiu de l?amplitud de banda de les antenes de Desclot, és el més adequat a la seva complexió d?escriptor traductor tot terreny amb la condició que en la totalitat dels vents no es banalitzin les múltiples procedències dels poetes traduïts, sinó que s?hi entengui l?ambició d?abastar el tot, l?única rosa dels vents digna de marcar el rumb del poeta ennavegat en les aigües de la contemporaneïtat.»Entrar a les traduccions de Miquel Desclot és, a més d?entrar a la poesia universal progressiva i a més d?entrar a l?obrador del poeta/traductor, arribar al cor de la poesia.»Ricard Torrents [fragment del pròleg]«En una cultura normal i endreçada ?cosa que la nostra encara no és?, cada generació edita i rellegeix els seus clàssics; així mateix, també cada generació hauria de poder traduir els clàssics de fora, i fer-los seus tornant a dir les mateixes coses amb paraules noves. És el que ha fet ara en Miquel en aquest volum de versos, uns versos dels quals ja ens havia donat un petit tast fa anys al seu recull de versions poètiques, De tots els vents (2004), que a mi em sembla un dels llibres de poesia més bons que s?hagin publicat aquí en molt de temps.»Si el llegiu, i us animo a tots a llegir-lo, perquè us ho passareu molt bé i al final sereu una mica més savis, veureu que en aquests poemes, de Tu Fu a Martim Codax, de Dante a Ronsard, de Shakespeare a Goethe, de Rimbaud a Eliot, no hi ha cap ?rastre penós? de ?l?esclavatge i angúnies de l?equivalència? de què parla Carner, defectes que són tan habituals en les versions de poesia. I, malgrat tot, l?equivalència hi és perfecta, i l?exigència de precisió, religiosament portada a aquell extrem de ?mena de temor de Déu?, segons el passatge que he citat fa un moment.»Anna Alberni, en la presentació del llibre Sol, jo, cremant a l'ombra de Michelangelo Buonarroti (versions de Miquel Desclot)Miquel Desclot(Barcelona, 1952) És poeta, prosista i traductor. D?ençà de 1971, en què va publicar les primeres obres, s?ha produït regularment en camps literaris força variats. Ha publicat Cançons de la lluna al barret (1978), A la punta de la llengua (1980), Auques i espantalls (1987, premi Pere Quart), Llibre de Durham (1992, premi de la crítica Serra d?Or), Bestiolari de la Clara (1992, premi de la crítica Serra d?Or), Per tot coixí les herbes (1994, premi Cavall Verd), Saps la terra on floreix el llimoner? (2000, premi de la crítica Serra d?Or), Més música, mestre! (2001, premio nacional de Literatura Infantil y Juvenil), El jardí de les malícies (2001), Pare, saps què? (2002) i L'edat d'or de la música (2003), entre d?altres. Va publicar una gran antologia de les seves versions poètiques en el volum De tots els vents (2004). Sol, jo, cremant a l'ombra (2010) és el seu darrer llibre de traducció, amb poemes de Miquel Àngel Buonarroti.
Si bien nacidos todos ellos dentro de un breve lapso de diez años, los poetas reunidos en este estuche proporcionan una insuperable muestra de tres hitos diversos, igualmente valiosos y representativos de la poesía española contemporánea. Si JAIME GIL DE BIEDMA (1929-1990) se encuentra en el origen de la importante y controvertida corriente literaria conocida por el nombre de poesía de la experiencia y la lírica de JOSÉ HIERRO (1922-2002) no tardó en rebasar lo que en su día pudo entenderse como estética de posguerra, para elevarse a una poesía de interés y proyección universales, la personalísima voz de ANTONIO GAMONEDA (1931), mucho tiempo desatendida quizá por su voluntario apartamiento de grupos, generaciones y cenáculos, se alza sin embargo como una de las cotas expresivas más singulares e interesantes de los últimos tiempos.