El moviment ciutadà forjat als barris durant la dictadura va ser un dels components destacats de la lluita antifranquista que va fer possible la transició a la democràcia i la defensa dels interessos de les classes subalternes en el procés de canvi polític i institucional. Aquest moviment popular, alimentat per loposició comunista i per militants cristians de base, es va articular a Barcelona, a partir de lany 1972, entorn de la Federació dAssociacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Aquesta entitat, nascuda burgesa i afí al poder establert, però ràpidament controlada per lesquerra i el catalanisme, va aconseguir conquestes urbanístiques, socials i culturals importants; la complicitat de professionals i intellectuals, i una influència política que va sobrepassar làmbit metropolità. De fet, aquest moviment va fer possible a Barcelona una ruptura política, social i cultural amb el franquisme sense parangó. Fins a lextrem que, després de provocar el cessament dels alcaldes José María de Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976), el moviment veïnal va imposar la seva agenda política i reivindicativa durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep M. Socias Humbert. A partir de les eleccions municipals del 1979, però, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics i dels nous poders polítics, i el moviment ciutadà va patir el desencís polític i la crisi de les associacions de veïns.
El moviment ciutadà forjat als barris durant la dictadura va ser un dels components destacats de la lluita antifranquista que va fer possible la transició a la democràcia i la defensa dels interessos de les classes subalternes en el procés de canvi polític i institucional. Aquest moviment popular, alimentat per loposició comunista i per militants cristians de base, es va articular a Barcelona, a partir de lany 1972, entorn de la Federació dAssociacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Aquesta entitat, nascuda burgesa i afí al poder establert, però ràpidament controlada per lesquerra i el catalanisme, va aconseguir conquestes urbanístiques, socials i culturals importants; la complicitat de professionals i intellectuals, i una influència política que va sobrepassar làmbit metropolità. De fet, aquest moviment va fer possible a Barcelona una ruptura política, social i cultural amb el franquisme sense parangó. Fins a lextrem que, després de provocar el cessament dels alcaldes José María de Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976), el moviment veïnal va imposar la seva agenda política i reivindicativa durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep M. Socias Humbert. A partir de les eleccions municipals del 1979, però, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics i dels nous poders polítics, i el moviment ciutadà va patir el desencís polític i la crisi de les associacions de veïns.