Rostos avall Sobre la gespa lluu el rou violeta estabornit pel sol. De nou, larruga afònica dun rastre lleu de boira es trenca just per laresta finíssima dun moviment: esclata a larbre un ram docells atemorits; retruny, al lluny,la vida rodolant ro
Les cròniques polítiques que Maria-Mercè Marçal va fer durant els anys 1979-1980 surten a la llum per primera vegada. Aquesta és la peça que faltava per comprendre la trajectòria intel·lectual de l'autora i la pulsió de l'independentisme i el feminisme en aquesta decisiva cruïlla històrica. «Contra tot mite fundacional», ens diu David Fernàndez, «aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l'aurora». Els textos de Marçal es poden llegir en molts aspectes com un mirall del temps que ens toca viure: l'estratègia per confrontar els Països Catalans, les desigualtats que pateixen les dones, la divisió de les forces independentistes, la «candidatura unitària de l'emigració» encapçalada per Jiménez Losantos... Tot és massa a prop per oblidar-ho tan ràpid. La inèrcia és això: oblit. I la de Marçal va ser una «lluita constant contra la inèrcia».
Com explica Marçal en el pròleg a la primera edició de La germana, l'estrangera (1985), el volum arreplega poemes escrits al llarg de quatre anys (1981-1984). Des de les sextines de Terra de Mai que primer s'havien publicat independentment el 1982 sense gaire èxit fins al darrer poema de «Sang presa», ens trobem amb un jo que cerca definir-se en relació a l'altra, ja sigui la filla o l'amant.