Encomanats de la febre de lexotisme europeu dels anys vint i trenta, aquests dos escriptors catalans van viatjar a la Polinèsia i van visitar les illes de la Societat. La seva experiència als antípodes va fructificar en els llibres de viatges Paradisos oceànics (1930), de Bertrana, i La ruta blava (1964), de Sagarra. Són dos textos excellents, de temàtica aparentment parallela i tanmateix redactats des de perspectives anímiques i intellectuals oposades.
Aurora Bertrana va ser una figura literària, a vegades polèmica, per la seva vida aventurera, la seva personalitat independent i anticonvencional, la seva reivindicació dels drets de la dona i la publicació dels seus llibres de viatges ja abans de la guerra dEspanya. Aquest volum recull les comunicacions de lhomenatge que es va fer amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort a la Universitat de Girona el 1999.
El segle XX ha estat el segle de les dones. Al món occidental, és en aquesta centúria que accedeixen, per mèrits propis, a tots els camps professionals. I en tots, sense excepció, n?hi ha que hi destaquen poderosament.La col·lecció D
Aurora Bertrana, con sus palabras, redujo el mundo. La Polinesia era un lugar remoto, perdido, inimaginable hasta que ella estuvo allí. Hasta que esta periodista zarpó hacia Papeete y empezó a enviar sus crónicas desde Oceanía hacia España. Fue a finales de la década de 1920. Bertrana, con treinta y cuatro años, llegó a aquel lugar exótico, absolutamente desconocido, y durante tres años se dedicó a describir su naturaleza y escribir sobre sus gentes. Hablaba sobre todo de las mujeres, de los matrimonios forzosos, de la maternidad sin contratos, de la sexualidad liberada. Bertrana viajaba porque buscaba y huía a la vez. Desde niña leía a escondidas en la biblioteca de su abuelo porque su pueblo se le quedó pequeño. Escapaba de una vida que su madre intentó confeccionar para ella cuando la enseñó a coser, bordar y hacer puntillas para convertirla en una señorita digna.
Aurora Bertrana, amb les seves paraules, va fer el món més petit. La Polinèsia era un indret remot, perdut, inimaginable, fins que ella hi va estar. Fins que aquesta periodista va salpar a Papeete i va començar a enviar les seves cròniques d'Oceania cap a Espanya. Va ser a finals de la dècada de 1920. Bertrana, de trenta-quatre anys, va arribar a aquell indret exòtic, absolutament desconegut i, durant tres anys, es va dedicar a descriure la seva naturalesa i a escriure sobre la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonis forçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitat alliberada. Viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. Des que era una nena, llegia d'amagat a la biblioteca del seu avi: amb el poble no en tenia prou. Escapava d'una vida que la seva mare va pensar per a ella quan li ensenyava a cosir, a brodar i a fer puntes per convertir-la en una senyoreta com cal.
Paradisos rurals descriu el recorregut vital de Prudenci Bertrana i Aurora Bertrana per la comarca del Berguedà (la Pobla de Lillet, Berga, la Nou de Berguedà i Vilada). Enamorat dels boscos, les muntanyes i la natura, Prudenci Bertrana es va deixar seduir per les excel·lències dels paisatges berguedans que li cantava un amic poeta i va decidir passar-hi els estius amb la família. Fugint de les aglomeracions i el soroll, es va anar acostant cada cop més a la tranquil·litat que buscava i va plasmar les seves sensacions amb la ploma i els pinzells. Aurora Bertrana, la dona inquieta i viatgera que es va donar a conèixer amb els relats sobre els paradisos oceànics, va arribar al Berguedà seguint les petjades primer del seu marit i després dels seus pares. Quan va tornar de l'exili, cansada i amb les forces minvades, va recuperar les amistats berguedanes d'abans de la guerra i va establir vincles amb altres persones, que es van convertir en la seva segona família. En la recerca incansable de la tranquil·litat, al Berguedà va trobar un paradís per descansar i escriure. Les seves despulles reposen al cementiri de Berga.
Publiquem la més ambiciosa de les novel·les d'Aurora Bertrana per primer cop en versió íntegra, traduïda de l'original castellà per Núria Sales. Narra la vida en un poble francès entre 1942 i 1945 des d'una perspectiva inèdita: la de les dones pageses obligades a conviure amb els soldats alemanys. Una novel·la europea que tracta el fet bèl·lic amb intimisme i apropa Aurora Bertrana a Irène Némirovsky. Aurora Bertrana va viure la Segona Guerra Mundial a Ginebra, rodejada de refugiats de tot Europa que fugien del feixisme. El 1945, ja firmat l'Armistici, va acompanyar una missió humanitària al poble francès d'Étobon, que s'havia quedat sense homes després que fossin afusellats pels nazis en represàlies a una acció del maquis. La importància d'aquells mesos en la seva vida és el que la nova edició d'Entre dos silencis posa en evidència. La novel·la comença el 1942, quan els pagesos s'organitzen en maquis i les dones han de conviure amb les tropes d'ocupació, i acaba el 1945, quan els soldats alemanys esdevenen presoners de guerra al servei dels civils. Entremig, és la guerra viscuda per les dones que explica Aurora Bertrana, amb totes les contradiccions creades per la convivència amb l'enemic. La gran lliçó d'aquesta novel·la europea: les fronteres no passen entre països, sinó entre caràcters. El postfaci de Georgina Solà explica els fets viscuts per Aurora Bertrana i la història accidentada del seu llibre, que donem per primer cop en la forma en què l'havia concebut l'autora.
Encomanats de la febre de lexotisme europeu dels anys vint i trenta, aquests dos escriptors catalans van viatjar a la Polinèsia i van visitar les illes de la Societat. La seva experiència als antípodes va fructificar en els llibres de viatges Paradisos oceànics (1930), de Bertrana, i La ruta blava (1964), de Sagarra. Són dos textos excellents, de temàtica aparentment parallela i tanmateix redactats des de perspectives anímiques i intellectuals oposades.
Aurora Bertrana va ser una figura literària, a vegades polèmica, per la seva vida aventurera, la seva personalitat independent i anticonvencional, la seva reivindicació dels drets de la dona i la publicació dels seus llibres de viatges ja abans de la guerra dEspanya. Aquest volum recull les comunicacions de lhomenatge que es va fer amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort a la Universitat de Girona el 1999.
El segle XX ha estat el segle de les dones. Al món occidental, és en aquesta centúria que accedeixen, per mèrits propis, a tots els camps professionals. I en tots, sense excepció, n?hi ha que hi destaquen poderosament.La col·lecció D
Aurora Bertrana, con sus palabras, redujo el mundo. La Polinesia era un lugar remoto, perdido, inimaginable hasta que ella estuvo allí. Hasta que esta periodista zarpó hacia Papeete y empezó a enviar sus crónicas desde Oceanía hacia España. Fue a finales de la década de 1920. Bertrana, con treinta y cuatro años, llegó a aquel lugar exótico, absolutamente desconocido, y durante tres años se dedicó a describir su naturaleza y escribir sobre sus gentes. Hablaba sobre todo de las mujeres, de los matrimonios forzosos, de la maternidad sin contratos, de la sexualidad liberada. Bertrana viajaba porque buscaba y huía a la vez. Desde niña leía a escondidas en la biblioteca de su abuelo porque su pueblo se le quedó pequeño. Escapaba de una vida que su madre intentó confeccionar para ella cuando la enseñó a coser, bordar y hacer puntillas para convertirla en una señorita digna.
Aurora Bertrana, amb les seves paraules, va fer el món més petit. La Polinèsia era un indret remot, perdut, inimaginable, fins que ella hi va estar. Fins que aquesta periodista va salpar a Papeete i va començar a enviar les seves cròniques d'Oceania cap a Espanya. Va ser a finals de la dècada de 1920. Bertrana, de trenta-quatre anys, va arribar a aquell indret exòtic, absolutament desconegut i, durant tres anys, es va dedicar a descriure la seva naturalesa i a escriure sobre la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonis forçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitat alliberada. Viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. Des que era una nena, llegia d'amagat a la biblioteca del seu avi: amb el poble no en tenia prou. Escapava d'una vida que la seva mare va pensar per a ella quan li ensenyava a cosir, a brodar i a fer puntes per convertir-la en una senyoreta com cal.
Paradisos rurals descriu el recorregut vital de Prudenci Bertrana i Aurora Bertrana per la comarca del Berguedà (la Pobla de Lillet, Berga, la Nou de Berguedà i Vilada). Enamorat dels boscos, les muntanyes i la natura, Prudenci Bertrana es va deixar seduir per les excel·lències dels paisatges berguedans que li cantava un amic poeta i va decidir passar-hi els estius amb la família. Fugint de les aglomeracions i el soroll, es va anar acostant cada cop més a la tranquil·litat que buscava i va plasmar les seves sensacions amb la ploma i els pinzells. Aurora Bertrana, la dona inquieta i viatgera que es va donar a conèixer amb els relats sobre els paradisos oceànics, va arribar al Berguedà seguint les petjades primer del seu marit i després dels seus pares. Quan va tornar de l'exili, cansada i amb les forces minvades, va recuperar les amistats berguedanes d'abans de la guerra i va establir vincles amb altres persones, que es van convertir en la seva segona família. En la recerca incansable de la tranquil·litat, al Berguedà va trobar un paradís per descansar i escriure. Les seves despulles reposen al cementiri de Berga.
Publiquem la més ambiciosa de les novel·les d'Aurora Bertrana per primer cop en versió íntegra, traduïda de l'original castellà per Núria Sales. Narra la vida en un poble francès entre 1942 i 1945 des d'una perspectiva inèdita: la de les dones pageses obligades a conviure amb els soldats alemanys. Una novel·la europea que tracta el fet bèl·lic amb intimisme i apropa Aurora Bertrana a Irène Némirovsky. Aurora Bertrana va viure la Segona Guerra Mundial a Ginebra, rodejada de refugiats de tot Europa que fugien del feixisme. El 1945, ja firmat l'Armistici, va acompanyar una missió humanitària al poble francès d'Étobon, que s'havia quedat sense homes després que fossin afusellats pels nazis en represàlies a una acció del maquis. La importància d'aquells mesos en la seva vida és el que la nova edició d'Entre dos silencis posa en evidència. La novel·la comença el 1942, quan els pagesos s'organitzen en maquis i les dones han de conviure amb les tropes d'ocupació, i acaba el 1945, quan els soldats alemanys esdevenen presoners de guerra al servei dels civils. Entremig, és la guerra viscuda per les dones que explica Aurora Bertrana, amb totes les contradiccions creades per la convivència amb l'enemic. La gran lliçó d'aquesta novel·la europea: les fronteres no passen entre països, sinó entre caràcters. El postfaci de Georgina Solà explica els fets viscuts per Aurora Bertrana i la història accidentada del seu llibre, que donem per primer cop en la forma en què l'havia concebut l'autora.
