A partir d’una investigació exhaustiva i una metodologia innovadora, Oriol Luján aporta nous elements d’interpretació a les sempre complexes relacions entre els polítics catalans i els dirigents espanyols en un moment clau de la història espanyola contemporània, com és la Dècada Moderada, determinant per a la consolidació de les institucions parlamentàries i d’un sistema polític centralista. L’obra s’inscriu en el conjunt d’aportacions historiogràfiques que darrerament han posat l’èmfasi en la voluntat de les elits territorials d’influir en la presa de decisions polítiques durant l’època del liberalisme al segle XIX. Aquest llibre revela les estratègies de coordinació dels catalans, a través de la Diputació catalana, per defensar interessos comuns i sol•licitar més protagonisme en les decisions polítiques. Aquesta unitat no va sorgir com una alternativa al centralisme, sinó a conseqüència d’un sentiment de desatenció que havia generat neguit pel fet de no poder dirigir les polítiques governamentals. En tot cas, s’evidenciava la voluntat dels representants catalans de plantejar una organització territorial de la sobirania alternativa al centralisme que fos compatible amb els interessos generals de la nació espanyola. Al capdavall, els diputats catalans desitjaven una Espanya capaç d’aglutinar i respectar la diversitat dins de la unitat.