El concepte de distòpia no ha d'estar lligat als de desordre i caos i sí al de qualsevol estat de coses indesitjable. Tenint en compte que utopia significa literalment el que no té ni tindrà lloc, la distòpia és l'estat de coses que sí té lloc, però de manera decebedora. Qualsevol distòpia podria establir-se com un punt en la memòria, com la descripció d'una conjuntura determinada o com l'anticipació d'un fet, i en tots els casos ho faria de manera disfuncional però ordenada. Els diversos elements que conformen aquest topos resultant de la deformació del desig s'enuncien amb claredat i són conduïts sistemàticament cap a la inversió radical de les esperances que una època ha dipositat sobre el seu futur. Juan Cuéllar sol generar les seues obres partint d'imatges extretes del mitjà fotogràfic, del cinematogràfic i del televisiu, disponibles en els suports físics habituals o en els orgànics de la memòria. L'artista es deixa fascinar freqüentment per imatges alienes, anodines i antipoètiques, quasi sempre extremadament convencionals. En la història recent de la cultura visual de masses van ser aquestes imatges estereotipades les que van aspirar a constituir els imaginaris col·lectius dominants.