El 1810, Kleist, que fins aleshores ha viatjat sens descans i ha patit prou fracassos —la negativa de Goethe a reconèixer el seu geni no n’és un de menor—, intenta establir-se a Berlín i assegurar-se la subsistència amb la fundació dels Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. [...] La majoria d’escrits breus que presentem en aquest volum van ser redactats per als Berliner Abendblätter. Arrencats del seu context de publicació, per força han trencat lligams, però segueixen conservant l’essencial d’aquesta prosa: el caràcter d’ocurrència sobtada, d’intuïció brillant que acaba abruptament o que, per contra, promet una continuació. Tot i la seva brevetat o, justament, gràcies a ella, són una talaia perfecta per observar la singular posició de l’autor en el seu temps. El lector hi podrà reconèixer l’home il·lustrat que Kleist, malgrat el desencís kantià (que retrobarem) sempre va ser, la seva aversió als prejudicis i l’afinitat amb Rousseau o amb el materialisme sensualista de les Llums franceses; podrà percebre el seu descord amb l’harmònic ideal d’humanitat que propagava el classicisme de Weimar i, igualment, captarà la distància que el separa de l’esteticisme romàntic. De Kleist s’ha dit, i amb raó, que va ser un contemporani a desgrat. Ser d’un mateix temps que els altres, però, ser-ho a disgust, no és ser sinó un solitari i, probablement, en aquesta solitud rau l’origen de la indiscutible modernitat de Kleist. El segle XX se’l va fer seu, i admiracions com les de Kafka per l’autor del Kohlhaas gairebé han esdevingut icones de l’èxit que el seus coetanis li van negar. Naturalment, existeix el perill que la modernitat de Kleist s’estanqui en la llegenda; contra això, no cal dir-ho, no hi ha res millor que tornar a la urgència dels seus textos. (Anna Montané, Introducció)