Aquest assaig es desplega a partir de la pregunta «com viure junts?» que Roland Barthes es va plantejar al seminari que va impartir al Collège de France el 1977. Ja aleshores l'expansió del capitalisme mostrava els seus efectes devastadors en la vida col·lectiva i Barthes va trobar en el concepte d'«idiorítmia» una manera de reivindicar una convivència que no fos alienant. Des de l'experiència de la performance i la dansa, André Lepecki reprèn aquest concepte d'«idiorítmia» per descriure el moment de la trobada amb l'altre, un esdeveniment en què coincideixen la poètica, la política, l'art i l'ètica per fer possible una vida que valgui la pena de ser viscuda. Com a resposta a la normativització i al gregarisme, Idiorítmia, o en l'esdeveniment d'una trobada reivindica la singularitat enfront de la individualitat neoliberal i ens convida a imaginar altres horitzons per a l'existència col·lectiva.
Aquest assaig es desplega a partir de la pregunta «com viure junts?» que Roland Barthes es va plantejar al seminari que va impartir al Collège de France el 1977. Ja aleshores l'expansió del capitalisme mostrava els seus efectes devastadors en la vida col·lectiva i Barthes va trobar en el concepte d'«idiorítmia» una manera de reivindicar una convivència que no fos alienant. Des de l'experiència de la performance i la dansa, André Lepecki reprèn aquest concepte d'«idiorítmia» per descriure el moment de la trobada amb l'altre, un esdeveniment en què coincideixen la poètica, la política, l'art i l'ètica per fer possible una vida que valgui la pena de ser viscuda. Com a resposta a la normativització i al gregarisme, Idiorítmia, o en l'esdeveniment d'una trobada reivindica la singularitat enfront de la individualitat neoliberal i ens convida a imaginar altres horitzons per a l'existència col·lectiva.