La recuperació dels manuscrits de Joana de Vigo i Squella (1779-1855), aristòcrata il·lustrada ciutadellenca, ha posat al descobert diverses traduccions del francès, la primera de les quals és Ifigenia a Tàurida (1801), una versió d’Iphigénie en Tauride de Claude Guimond de la Touche, l’única de caràcter teatral de l?autora i la seva aportació més significativa, ja que es tracta de la primera traducció catalana coneguda d’aquesta tragèdia (representada el 1757 i publicada el 1758), que reinterpreta el text d’Eurípides amb les idees dels philosophes ’denúncia del fanatisme i de la intolerància; reivindicació de la raó, la natura i la sensibilitat’, en la qual es basà Gluck per a la seva versió operística de 1779. L’obra, mostra de la notable activitat traductora produïda a Menorca el tombant del segle xviii al xix, esdevé, juntament amb les versions teatrals d’Antoni Febrer i Cardona i Vicenç Albertí, un testimoni notable de la fortuna del gènere tràgic en l’àmbit literari català.
La recuperació dels manuscrits de Joana de Vigo i Squella (1779-1855), aristòcrata il·lustrada ciutadellenca, ha posat al descobert diverses traduccions del francès, la primera de les quals és Ifigenia a Tàurida (1801), una versió d’Iphigénie en Tauride de Claude Guimond de la Touche, l’única de caràcter teatral de l?autora i la seva aportació més significativa, ja que es tracta de la primera traducció catalana coneguda d’aquesta tragèdia (representada el 1757 i publicada el 1758), que reinterpreta el text d’Eurípides amb les idees dels philosophes ’denúncia del fanatisme i de la intolerància; reivindicació de la raó, la natura i la sensibilitat’, en la qual es basà Gluck per a la seva versió operística de 1779. L’obra, mostra de la notable activitat traductora produïda a Menorca el tombant del segle xviii al xix, esdevé, juntament amb les versions teatrals d’Antoni Febrer i Cardona i Vicenç Albertí, un testimoni notable de la fortuna del gènere tràgic en l’àmbit literari català.