“Passejava pel saló de descans del quart pis del Convent Garden, a Londres, quan va apropar-se’m molt de pressa una senyora d’uns cinquanta anys. La vaig reconèixer vagament perquè l’havia vist entre un grup de socis de la Donizetti Society que jo havia rebut al Liceu, uns mesos abans, per ensenyar-los el teatre. Ella, evidentment, m’havia reconegut entre el públic i va acostar-se, plorant amargament. De moment no vaig entendre pas per què em venia a veure en aquell estat de desconsol, fins que em va preguntar, angoixada i tristíssima, com estava en Josep Carreras. Vaig procurar tranquil·litzar-la i li vaig dir que, de moment, el nostre tenor estava sotmès a tractament i calia esperar que el procés acabés bé. Em van fer una gran impressió la seva preocupació i el seu dolor, i vaig pensar que el món de l’òpera té realment coses molt especials, i que els que en formen part estableixen llaços de simpatia i d’afecte. Aquesta comunitat de sentiments pot motivar que, a milers de quilòmetres, hi hagi gent que, per haver sentit la veu d’un gran cantant, acabin considerant-lo algú molt proper en un sentit molt profund. A partir d’aquell dia, encara vaig tenir un motiu més per admirar el món de l’òpera”.