Què hem de fer amb un català que “et grinyola més que una cadena sense oli”, en paraules de Pau Vidal? Què hem de fer perquè la fractura entre la intuïció dels parlants i la llengua correcta, com assenyala Albert Pla Nualart, no s’eixampli encara més? Per què hi ha un consens en el gremi dels escriptors i els redactors a no seguir algunes de les solucions normatives?, es pregunta Ricard Fité. Com podem recuperar el que Ramon Solsona anomena “dring natural del català”? En definitiva, quins són els límits de la normativa? Es poden traspassar? Quan i com?