Pel fet de reunir el bo i millor de la intel·lectualitat i del periodisme de Catalunya, lAteneu ha estat sempre un centre generador dopinió, on arribaven els corrents de la modernitat europea i on es podia discutir dels grans temes del moment, fins el punt que va ser considerat durant molt temps la veritable redacció «a lombra» de la premsa catalana. Lús del català en una corporació del relleu de lAteneu feia palès ja aleshores que el problema de la llengua se situava en el centre del plet català, i que la creixent transcendència pública li donava una dimensió política indiscutible. Lany 1895, Àngel Guimerà fa el primer discurs en aquesta llengua en un acte daquella naturalesa. Valentí Almirall consolida lassalt catalanista a lAteneu com una peça clau de lestratègia que desembocaria en lèxit electoral de 1901. El seu discurs reivindicava lús del català en lespai públic. Joan Maragall, el 1903 fa una bella composició on reivindica la defensa del català des duna corporació com lAteneu; i posa lèmfasi en el riquíssim patrimoni de la llengua popular. El gener de 1925, Pompeu Fabra, amb el seu important paper en la tasca de normalització moderna del català, fa del seu discurs un acte polític i de desafiament a la dictadura. Finalment, Pere Coromines, el 1928 presenta un estudi de la identitat dels pobles i del seu «fet diferencial». Els discursos inaugurals del curs són, doncs, documents que ens permeten prendre el pols a lestat de la cultura en moments que encara avui ressonen a la nostra memòria col·lectiva.