La periodista Bel Zaballa ha dut a terme una intensa tasca de documentació per narrar la trajectòria vital, literària i política de Manuel de Pedrolo. Fill duna família aristocràtica i adinerada de la Segarra, de seguida es va revelar com un lector compulsiu i un activista ingovernable. A només divuit anys va presentar-se voluntari a lExèrcit Popular, però la cruesa de la guerra el va marcar per a tota la vida. Durant la postguerra va sobreviure amb diverses feines: detectiu privat, corrector de novel·les de Corín Tellado o traductor autodidacte de Paul Valéry, William Faulkner i T. S. Eliot. Però la seva passió era escriure. De fet, lescriptura era la seva millor arma per a contribuir al renaixement del nostre país. Unes obres amb valor de testimoniatge que se li acumulaven al calaix. Van passar anys fins que va poder veure publicada la primera novel·la. La censura era implacable amb ell. Manuel de Pedrolo no es va rendir mai. Marxista heterodox i independentista convençut, es va mantenir fidel a la llengua catalana, tot i ser conscient de les limitacions econòmiques que això comportava. Home auster, que no viatjava ni menjava mai fora de casa, seguia una rutina estricta de feina. Amb la reforma del règim, va mantenir intacte lideari rupturista al marge de les rebaixes i renúncies. Mentrestant, anava construint una obra colossal de diferents gèneres i estils. Una obra eclipsada, paradoxalment, per lèxit aclaparador dun sol llibre que amb el temps es convertiria en la novel·la més llegida de la nostra literatura. «Si ho hagués sabut, no hauria escrit el Mecanoscrit» va arribar a confessar lescriptor, que continuava treballant com un novel·lista total. Popular i reconegut, Pedrolo no va deixar de ser mai aquell home senzill i insubornable als drets socials i nacionals del nostre poble. «Per lúnic que val la pena lluitar és per les utopies», va sentenciar. Aquest era el seu convenciment i el llegat que ens ha deixat, juntament amb la seva obra, com una eina de combat per als temps convulsos que també vivim avui.
La periodista Bel Zaballa ha dut a terme una intensa tasca de documentació per narrar la trajectòria vital, literària i política de Manuel de Pedrolo. Fill duna família aristocràtica i adinerada de la Segarra, de seguida es va revelar com un lector compulsiu i un activista ingovernable. A només divuit anys va presentar-se voluntari a lExèrcit Popular, però la cruesa de la guerra el va marcar per a tota la vida. Durant la postguerra va sobreviure amb diverses feines: detectiu privat, corrector de novel·les de Corín Tellado o traductor autodidacte de Paul Valéry, William Faulkner i T. S. Eliot. Però la seva passió era escriure. De fet, lescriptura era la seva millor arma per a contribuir al renaixement del nostre país. Unes obres amb valor de testimoniatge que se li acumulaven al calaix. Van passar anys fins que va poder veure publicada la primera novel·la. La censura era implacable amb ell. Manuel de Pedrolo no es va rendir mai. Marxista heterodox i independentista convençut, es va mantenir fidel a la llengua catalana, tot i ser conscient de les limitacions econòmiques que això comportava. Home auster, que no viatjava ni menjava mai fora de casa, seguia una rutina estricta de feina. Amb la reforma del règim, va mantenir intacte lideari rupturista al marge de les rebaixes i renúncies. Mentrestant, anava construint una obra colossal de diferents gèneres i estils. Una obra eclipsada, paradoxalment, per lèxit aclaparador dun sol llibre que amb el temps es convertiria en la novel·la més llegida de la nostra literatura. «Si ho hagués sabut, no hauria escrit el Mecanoscrit» va arribar a confessar lescriptor, que continuava treballant com un novel·lista total. Popular i reconegut, Pedrolo no va deixar de ser mai aquell home senzill i insubornable als drets socials i nacionals del nostre poble. «Per lúnic que val la pena lluitar és per les utopies», va sentenciar. Aquest era el seu convenciment i el llegat que ens ha deixat, juntament amb la seva obra, com una eina de combat per als temps convulsos que també vivim avui.