La prudència no tanca el sistema del saber humà des de dalt –o des de l’arrel- sinó que l’il·lumina de baix a dalt en cadascuna de les seves figures. La difícil unitat dels sabers humans, que és el que mostra dramàticament la conversa del Teetet en el seu conjunt, no pot ser resolta en un saber de tots els sabers en el sentit d’un sistema racional de proposicions que fonamentin tot esforç cognoscitiu humà, sinó que viu en la comprensió omnipresent dels límits i el poder de cada figura de la racionalitat humana. Aquesta autoconsciència racional que aclareix la situació cognoscitiva de cada moment des d’una referència constant al conjunt de la situació humana, i que orienta doncs la decisió racional –lliure-, és la prudència, que, així doncs, ha d’atendre alhora a allò intel·ligible en la seva estabilitat permanent però també a allò canviant que fa de cada situació una situació única.