Raimon Panikkar ha estat «el primer català, el primer espanyol i el primer indi» a impartir les prestigioses Gifford Lectures, l'encàrrec de les quals constitueix una mena de «Premi Nobel del pensament». Pronunciades els anys 1988-1989, el text de les lliçons va ser reelaborat durant vint anys, fins a la seva publicació en anglès pocs dies abans de la mort de l'autor. Es tracta, per tant, de l'últim gran text de Panikkar, probablement el seu llibre més important en el camp filosòfic. Raimon Panikkar convida a superar l'escissió entre teologia i filosofia, entre mythos i logos, entre Orient i Occident, i formula amb precisió i gosadia les seves objeccions al relat científic dominant i, sobretot, a la manera com el llegeix habitualment l'actual societat tecnocientífica. Panikkar aprofundeix en les seves intuïcions sobre l'estructura triàdica o trinitària de la realitat —que comprèn el diví, l'humà i el còsmic—, cosa que el condueix a qüestionar obertament el monoteisme i a veure en l'harmonia la via oberta vers l'experiència integral del tot.